Sant Martí Sarroca

Castellsarroca (ant.), Sant Martí de Foix

L’església parroquial de Santa Maria des de l’aire (Sant Martí Sarroca)

© Fototeca.cat

Municipi de l’Alt Penedès.

Situació i presentació

El municipi de Sant Martí Sarroca, amb una extensió de 35,27 km2, és situat a la vall del riu de Foix, a la part centreoccidental de la comarca. El riu de Foix fa de límit al SE amb els municipis de Pacs del Penedès i Santa Margarida i els Monjos. Al NW confronta amb Torrelles de Foix, al NE amb Font-rubí i Vilobí del Penedès, al S amb Castellví de la Marca i al SW amb el Montmell (Baix Penedès). A part el poble de Sant Martí Sarroca, cap de municipi, el poblament és disseminat en diversos veïnats, caseries, barris i masos. Pel nucli urbà passa la carretera que des de Vilafranca comunica amb Torrelles de Foix i Pontons, d’una banda, i la Llacuna per un branc. Una densa xarxa de carreteres i camins posa en comunicació tots els nuclis que formen el municipi amb les localitats veïnes.

El territori és irregular, ocupat majoritàriament pels materials miocènics i quaternaris de la plana, que formen bones terres de conreu. Al sector occidental les calcàries triàsiques i juràssiques dels contraforts orientals del bloc del Gaià, coberts de pi-nedes i garriga, s’enlairen dos centenars de me- tres sobre el pla, formant els darrers contraforts de la serra del Montmell, on hi ha el puig de la Talaia (484 m), el puig de l’Artiga (434 m), el pujol del Samuntà (432 m) i altres altures menors. La xarxa fluvial és formada pel riu de Foix, que travessa el terme de N a S i gran quantitat de barrancs i rieres, entre les quals la més important és la de Pontons, situada a la plana de la Bleda, a l’extrem sud-oriental del terme.

La població i l’economia

La població del terme de Sant Martí Sarroca, que era de 1.821 h el 1860, començà a augmentar a partir d’aquest any, sobretot entre els anys vint i quaranta del segle XX. El cens experimentà una minva constant a partir dels anys cinquanta (2.607 h el 1950 i 2.339 el 1970), però d’ençà del 1981 s’inicià una lenta recuperació: 2.394 h el 1991 i 2.721 h el 2005. Cal notar, però, que la població s’incrementa a l’estiu unes 1.200 persones.

L’agricultura de secà és el recurs econòmic més important del municipi, i el conreu principal és la vinya. Igual com passa amb altres localitats de la comarca, la vinya substitueix altres conreus tradicionals, especialment els cereals. La majoria de la producció de raïm és destinada a la indústria del vi escumós, bé en caves instal·lades en el mateix terme o a través d’empreses de Sant Sadurní d’Anoia o Vilafranca. També hi ha oliveres, fruiters i algunes hectàrees d’hortalisses. L’activitat industrial és reduïda i es limita a algunes empreses dels rams de la metal·lúrgia, el tèxtil, la perfumeria o de materials de construcció. Malgrat l’existència de jaciments de guix a Can Sogues, no s’exploten, i l’activitat derivada de l’aprofitament de minerals es redueix a la fabricació de ciment i d’escaiola i a l’extracció d’àrids o sorres.

Les infraestructures acusen els elevats costos derivats del caràcter disseminat dels habitatges. Si bé no s’hi han construït urbanitzacions, moltes cases situades dins del nucli urbà i als barris propers de la Roca i la Serra de Dalt, com també gran quantitat de cases disseminades, són utilitzades com a segones residències a l’estiu.

El poble de Sant Martí Sarroca

El poble de Sant Martí Sarroca, el cap de municipi, és situat a 341 m d’altitud. Tenia 1.274 h el 2005. Té dos barris principals, el de la Roca, on hi ha el castell i l’església parroquial, i el de les Cases Noves de Sant Martí, sota el castell i vora la carretera de Vilafranca, on hi ha la seu de l’ajuntament.

El castell se situa en un turó amb pendents acinglerats sobre la riera de Pontons. Després de la seva destrucció durant les guerres carlines i els posteriors anys d’abandonament i degradació, el 1963 es començà a reconstruir. El castell és format per diversos cossos distribuïts entorn d’un pati trapezoidal; aquests cossos, que en general tenen planta rectangular, pertanyen a diverses èpoques constructives. El recinte del castell és reforçat per una torre de planta circular a l’angle nord-occidental i per una altra torre, de planta semicircular, a l’angle sud-occidental. Aquestes torres, que poden ser incloses en la part més antiga conservada, pertanyen, probablement, als segles XII i XIII. El cos septentrional de l’edifici té una sala rectangular, coberta amb volta de canó, a la planta baixa, mentre que els pisos superiors disposen de finestrals i estructures clarament gòtiques.

Vista de l’església de Santa Maria

© Alberto González Rovira

Al costat del castell es troba l’antiga l’església parroquial de Santa Maria, que fou l’església del castell; conserva una bona part de l’estructura romànica i fou objecte d’una acurada restauració dirigida per Josep Puig i Cadafalch el 1906. L’edifici, declarat monument el 1931, és format per un primer edifici romànic, que no fou acabat fins al principi del segle XIII, després de la invasió almoràvit.

L’activitat cultural i esportiva del municipi és notable, ja que hi ha diversos col·lectius que es dediquen a la dansa, el teatre, el cant coral, els escacs, el cinema, les festes (diables, geganters), etc. Entre les entitats destaca el Castell Museu Municipal de Sant Martí Sarroca. A més funciona l’emissora Sarroca Ràdio. La festa major del poble se celebra el tercer diumenge de juliol, probablement des de l’inici del segle XIV, que tenia lloc dalt del turó que aleshores era el nucli principal de població; una altra celebració destacada és la festa de Sant Martí, al novembre.

Altres indrets del terme

A la part septentrional del terme, quasi tocant al de Vilobí, hi ha el veïnat de la Rovira Roja, que tenia 182 h el 2005. És un topònim antic, segons el seu significat (‘’roureda”). El lloc és documentat el 1378, en què Ramon Pellisser vengué el feu de la Rovira Roja a Bernat Font-rubí. El lloc tenia 7 focs segons el fogatjament de vers el 1370. Celebra la festa major la primera setmana d’agost, en honor de sant Salvador. La caseria de Cal Sisplau és al NW del terme, a la vora del riu de Foix i prop de l’entreforc de les carreteres que van a la Llacuna i a Pontons. El 2005 hi vivien 118 h.

El veïnat de Can Croset de la Carrera és situat a banda i banda de la carretera de Pontons, quasi al límit del terme de Sant Martí, no gaire lluny de la riera de Pontons. El topònim indica el pas d’una vella carrerada. A 1 km de Can Croset, hom troba el santuari de Sant Joan del Lledó, d’origen romànic però molt modificat posteriorment. Una mica més avall, hi ha el lloc dit l’Abeurador, per on passava un camí ramader. Les Cantarelles és una caseria situada a la dreta de la riera de Pontons, a l’extrem nord-occidental del terme. El veïnat de Can Croset de la Carrera, juntament amb la caseria de les Cantarelles, agrupava 102 h el 2005. El lloc del Lledó s’esmenta en el fogatjament del 1553.

El poble dels Hostalets, amb 196 h el 2005, és situat 2,9 km al SE del cap de municipi, prop de la riera de Pontons, que queda a la dreta, en terreny pla. El veïnat del Romaní, amb 44 h el 2005, és situat no gaire lluny dels Hostalets, 2,9 km al S del cap de municipi. El topònim és esmentat en el fogatjament del 1553. Prop del Romaní, a la banda de ponent, hi ha la gran masia del Samuntà. Des del Romaní, seguint un camí que va en direcció S vers les Conilleres (Castellví de la Marca), hom troba, al límit del terme de Sant Martí Sarroca, la caseria de la Torre de Vernet, o simplement, la Torre, amb una població de 42 h el 2005. Té una capella dedicada a sant Pere ad Vincula que conserva restes d’una església anterior. De la torre que va donar nom al lloc, no en resta cap vestigi.

El topònim del Pla de la Bleda s’aplica a l’extrem meridional del terme de Sant Martí Sarroca, per la seva proximitat a l’antic terme del castell i parròquia de la Bleda, ara terme de Santa Margarida i els Monjos. L’església de Santa Maria de la Bleda és sufragània de Sant Genís de Pacs, malgrat que una gran part de la seva feligresia es troba en terme de Sant Martí Sarroca, en un veïnat anomenat la Bleda, de cases escampades, a 240 m d’altitud i amb 320 h l’any 2005. Comunica per mitjà de camins amb les carreteres de Vilafranca a Pontons i de Vilafranca a Sant Jaume dels Domenys. El lloc és esmentat en el testament del bisbe Vives, de Barcelona, de l’any 995. El 1121 són documentats el castell de la Bleda i el molí de la Bleda. Al final del segle XVI la baronia de la Bleda pertanyia als Avinyó-Icard, que alhora es titulaven senyors de la torre d’Enveja i castlans de Cubelles, i passà després a diverses mans. L’heretat que actualment porta el nom de Castell de la Bleda pertany al terme de Santa Margarida i els Monjos. El veïnat celebra la festa major al juliol.

Altres veïnats del terme són la Serra de Dalt, amb una població de 72 h el 2005, la Serra de Baix, amb 49 h el 2005, la Fassina, amb 46 h el 2005, el Garrofer, amb 50 h el 2005, Cal Miret, amb 62 h el 2005, i Brugueres, amb 40 h el 2005.

La història

Els orígens històrics del terme se centren en l’antic castell de Sant Martí Sarroca, a l’entorn del qual i de la seva església es formà el poble actual. Deixant a part que els vestigis arqueològics més antics de l’indret de la Roca (encara anomenat així), on es bastí el castell, pertanyen a la cultura ibèrica (el 1954 s’hi descobrí un forn de ceràmica i restes d’habitació), les primeres citacions documentals són del segle X, quan el castell fou restaurat per Galí, estirp del llinatge Santmartí, que s’hi establí vers el 966. Del fill de Galí, Guillem, que fou igualment veguer de Sant Martí Sarroca, se’n parla ja el 1002 i sembla que morí en l’expedició de catalans a Còrdova del 1010. Adalaida, la seva vídua, pledejava el 1013 amb el monestir de Sant Cugat per la possessió dels estanys de Calders. Dispòsia, la seva filla, fou la primera muller de Mir Geribert, i així la casa de Santmartí passà a la descendència del qui s’anomenà príncep d’Olèrdola. Arnau Mir de Santmartí, abans del 1100, havia fet construir la primera església del castell, que era dedicada a Santa Maria. L’ampliació i la nova consagració de l’actual temple no tingué lloc fins l’any 1204, quan tenia el castell Ferrer de Santmartí —amb els de Subirats, Olèrdola, Eramprunyà, Falset i Móra—. Extingida la successió dels Santmartí, el castell passà per diverses mans i prengué relleu a la darreria del segle XIV, quan, havent cedit el rei Pere III el castell de Sant Martí Sarroca al seu cunyat Bernat de Fortià (1381), serví de refugi a la reina Sibil·la, la qual, perseguida a toc de sometent, obrí les portes del castell als seus perseguidors el 6 de gener de 1387.

El castell passà a mans dels Cervelló i aquests el vengueren a la Pia Almoina de la catedral de Barcelona el 1481, institució que en tingué el mer i mixt imperi. Encara pertanyia a la Pia Almoina el 1714, quan el castell de Sarroca esdevingué un dels darrers baluards de resistència contra l’exèrcit de Felip V i hagué de capitular, juntament amb el castell de Cardona, el 18 de setembre d’aquell any. Després, el 1782, durant la Guerra Gran, es tornà a fortificar el castell, però s’arruïnà durant la primera guerra Carlina.