Fou un important focus de pietat per a la comarca empordanesa, en especial amb els seus jubileus, els anys que Santa Creu de Maig s’esqueia en divendres, i la seva església monumental és un compendi d’art i d’interès arqueològic. Malgrat això, el seu origen és fosc: l’any 878 era una petita cel·la monàstica discutida entre els monestirs de Banyoles, Sant Policarp de Rasès i la seu de Girona. Prevalgué el domini de Banyoles, però obtingué la independència el 944 per un privilegi de Lluís d’Ultramar, recaptat pel noble Tassi, que sotmeté també el monestir a la Santa Seu. Tassi (926-979) i el seu fill Hildesind (947-991), que fou el primer abat, donaren l’empenta definitiva a la casa i la convertiren en un gran monestir: ells començaren la reedificació de l’església, que no es consagrà fins el 1022, a causa de la penúria econòmica ocasionada per les depredacions dels comtes d’Empúries i de Besalú.
Planta del monestir de Sant Pere de Rodes
Aspecte del monestir de Sant Pere de Rodes
© CIC-Moià
El monestir, compost inicialment de dotze monjos, havia arribat el 1215 a 25 comunitaris. Entrà tot seguit a la Congregació Claustral Tarraconense i es mantingué amb força vitalitat fins a la fi del s. XIV. Es fortificà al llarg dels segles XIII i XIV i fou una talaia contra la pirateria. A partir del 1447 fou regit per abats comendataris i començà una clara decadència, agreujada per diverses espoliacions, que començaren el 1654, època en què el monestir fou abandonat durant sis anys, i les guerres amb França foren objecte de noves violències i depredacions el 1675 i el 1693, quan el duc de Noailles s’emportà la famosa Bíblia de Rodes, ara conservada a la Bibliothèque Nationale de París. El s. XVIII fou de plena decadència de la vida religiosa; ja el 1726 fou saquejat el monestir, i de nou la casa fou robada per contrabandistes i foren morts alguns servents el 1731; des d’aquest moment els monjos habitaven en cases particulars com a canonges, s’havien repartit els béns i la comunitat s’intitulava capítol. El 1793 la Revolució Francesa obligà a evacuar la casa, i la comunitat es traslladà a Vila-sacra (1798), on començà l’edificació d’un monestir, que no es conclogué per haver passat a residir la comunitat a Figueres el 1809. El monestir fou depredat a partir del 1835, i no començà l’obra de rehabilitació fins el 1928, que fou declarat monument nacional, i fins el 1935, que la Generalitat hi manà les primeres obres de consolidació. Aquestes es reprengueren posteriorment, sobretot a partir del 1973.
Abaciologi de Sant Pere de Rodes
| Abat | Període |
|---|---|
| Hildesind | 947-991 |
| Joan | 990-992 |
| Pere Agoratxi | 992-? |
| Pere | 1008-1030 |
| Ponç | 1031-? |
| Pere Dalmau | 1040-1054 |
| Pere | 1054-1072 |
| Guillem | 1072-1084 |
| Guiscafred | 1086 |
| Macfred | 1088-1096 |
| Ramon Juiçard | 1096-1108 |
| Regimon | 1111-1116 |
| Deodat | 1118-1138 |
| Arnau de Gaudis | 1139 |
| Gausfred | 1144 |
| Ramon | 1150 |
| Berenguer | 1150-1191 |
| Gausfred | 1196-1201 |
| Bernat d’Avinyonet | 1208-1223 |
| Ponç | 1224-1248 |
| Ramon | 1252-1292 |
| Ramon de Pont | 1293-1302 |
| Arnau de Serrà | 1302-1308 |
| Berenguer de Riumorts | 1309-1334 |
| Ramon | 1334-1347 |
| Arnau | 1348 |
| Ramon | 1349-1352 |
| Pere | 1354 |
| Ramon de Pont | 1533-1357 |
| Arnau | 1357-1369 |
| Pere | 1369-1372 |
| Bertran | 1374-1409 |
| Bernat Astruc | 1410-1413 |
| Esteve d’Agramunt | 1416-1432 |
| Berenguer d’Espasens | 1437-1446 |
abats comendataris |
|
| Joan, cardenal de Sant Pere | 1447 |
| Antoni Cerdà, cardenal i bisbe de Lleida | 1449-1459 |
| Antoni Alemany, prior de Sant Cugat | 1459-1460 |
| Bernat de Margarit, bisbe de Catània | 1462-1486 |
| Joan Jordà de Castre-Pinós i Roig, cardenal i bisbe d’Agrigent | 1494-1506 |
| Pere, cardenal titular de Sant Ciriac | 1508-1532 |
| Ferran Ram | 1532-1545 |
| Tomàs de Llupià | 1547-1569 |
| Gaspar de Vallgornera | 1569-1592 |
| Francesc Queralbs | 1598-1612 |
| Antoni de Carmona | 1614-1616 |
| Pere Joan Desgüell | 1616-1632 |
| Francesc de Ponts i de Turell | 1634-1644 |
| Pau Tristany | 1648-1660 |
| Joan Baptista de Castellarnau | 1663-1670 |
| Francesc de Soler | 1674-1686 |
| Rafael de Moner | 1687-1698 |
| Feliu de Pinyana | 1701-1703 |
| Josep Despalau | 1707-1717 |
| Josep de Gaiolà | 1721-1739 |
| Francesc de Cortada | 1740-1757 |
| Francesc de Guanter i Pi | 1757-1793 |
| Joaquim de Clavera i de Guadell | 1794-1807 |
| Josep de Viladecans | 1820 |