El 1562 la part forana de Terrassa constituí una universitat pròpia formada per les parròquies de Sant Pere de Terrassa, Sant Julià d’Altura, Sant Quirze de Terrassa, Sant Vicenç de Jonqueres, Santa Maria de Toudell i Sant Martí de Sorbet. El 1848 la parròquia de Sant Quirze de Terrassa passà a formar un nou municipi (Sant Quirze de la Serra), la de Santa Maria de Toudell s’agregà al de Viladecavalls i la de Sant Martí de Sorbet al d’Ustrell. La confusió dels nuclis urbans de Sant Pere amb Terrassa i de la Creu Alta amb Sabadell provocà la definitiva desaparició del municipi, amb les agregacions indicades i la reestructuració dels partits judicials de les dues ciutats vallesanes: com a compensació, el municipi de Sant Cugat, fins el 1904 del partit judicial de Sabadell, passà al de Terrassa.
Les esglésies de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel
El poble de Sant Pere era l’antiga Ègara, amb les esglésies de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel. Aquest és el conjunt de les tres esglésies episcopals que constituïren la matriu de l’antiga diòcesi d’Ègara, amb les advocacions típiques de les esglésies episcopals antigues (que es trobaven també a Urgell, Vic i Besalú).
L’església de Santa Maria, que fou la primitiva basílica episcopal, és a l’indret on hi hagué l’església de la comunitat cristiana del municipi d’Ègara, anterior a la creació del bisbat. A la fi del segle VI fou ampliada i transformada en església de tres naus i s’aprofità de l’antiga el mosaic del sòl de la fi del segle IV, que avui és al davant de l’església actual, que és la tercera que s’edificà al segle XII al mateix indret. Una excavació feta el 1947 feu descobrir la capçalera de la primitiva basílica i un petit edifici de planta vuitavada amb restes del primitiu baptisteri, construït vers el 450 en crear-se la diòcesi. L’església actual fou consagrada el 1112 i és romànica, de tradició llombarda, amb planta de creu llatina, creuer, cimbori i un petit campanar a sobre. L’absis, amb planta de ferradura, es refeu aprofitant el traçat i elements de l’anterior. En un petit absidiol de la part esquerra té pintures murals del martiri de Thomas Becket, martiritzat el 1170, executades una trentena d’anys després. Té altres restes de pintures romàniques, una ara del segle X, làpides sepulcrals romanes i medievals, el retaule de Sant Abdó i Sant Senén de Jaume Huguet i altres retaules i elements de les altres dues esglésies, que en fan un petit museu. Conserva també restes d’un senzill claustre del segle XII, de l’època en què fou convertida en canònica augustiniana, filial de Sant Ruf (Santa Maria de Terrassa).
L’església de Sant Miquel és una edificació preromànica, de planta quadrada, amb absis poligonal a l’exterior i de ferradura a l’interior. Se sobreposà a una edificació del segle VI, però substancialment fou reconstruïda al segle IX aprofitant elements anteriors. Vol ésser una rústega imitació dels antics baptisteris, com els de Ravenna. Les vuit columnes i els capitells que sostenen la cúpula central són de diferent diàmetre i classe de pedra; n’hi ha de romanes i d’època dita visigòtica imitant l’estil corinti o el compost. Al centre de les columnes hi ha la piscina baptismal, refeta del tot modernament. És molt interessant la petita cripta subterrània de tres minúsculs absidiols, coberta amb volta esfèrica, que guarda restes de pintura a l’absis central. També a l’absis major de l’església hi ha traces de pintura molt arcaica.
L’església de Sant Pere és la moderna parroquial de Sant Pere de Terrassa, que donà el nom al conjunt i a un antic municipi; correspon bàsicament a una reconstrucció del segle XII en la seva nau, té una cornisa exterior amb relleu dels signes zodiacals i altres elements típics. L’absis o capçalera fou també aprofitat de l’obra primitiva i refet en part per adaptar-lo a les grans dimensions de l’obra romànica. És un absis trilobulat amb planta d’arc de ferradura, que té al presbiteri restes de mosaic de tradició romana, refet en part i ampliat modernament. El retaule d’obra, encastat en aquest absis, és format per petites capelles separades per columnetes que reposen sobre una biga de fusta, amb un segon registre amb dues capelletes més, tot decorat amb pintures molt arcaiques. A l’interior del mur de la banda del N hi ha pintures murals del segle XIV amb escenes de la passió de Crist.
La història
L’any 450, durant el regnat del rei Teodored, el bisbe de Barcelona Nundinari va segregar, del territori de la seva diòcesi, la part occidental i la donà a un nou prelat, al qual oferí el territori i la mateixa dignitat pastoral que ell havia rebut. Així es va fundar el bisbat d’Ègara. Aquest primer bisbe fou el baró Ireneu, al qual va seguir Nebridi. Probablement va ser aquest qui va fer aixecar una nova catedral a Ègara, dins del gran complex episcopal. Al segle VI tingué lloc la gran reforma del conjunt, amb la construcció o reconstrucció dels tres edificis actuals.
El concili egarenc. L’any 614 es va celebrar un sínode provincial al municipi d’Ègara, fet que indica que la seu episcopal era considerada una població de pes. El va presidir Eusebi, arquebisbe de Tarragona, i fou el concili més concorregut de la Tarraconense, al qual van assistir dotze bisbes i dos procuradors. El bisbat d’Ègara va durar quatre segles fins a la seva extinció, i de tot aquest temps només es coneix el nom de vuit bisbes.
Les antigues esglésies del bisbat. La diòcesi d’Ègara, com les altres diòcesis, va desaparèixer juntament amb la ciutat d’Ègara durant els segles VIII i IX. El territori egarenc es va restaurar, igual que Barcelona, a partir del 801, i la població del castrum Terracia va tenir els mateixos privilegis que la de Barcelona.
De cap de les tres esglésies que es conserven no se’n coneix l’advocació antiga, si és que no era la mateixa que la d’ara. Una d’elles és dedicada a sant Pere, l’altra (la situada al mig), a sant Miquel, i la tercera, romànica i d’estil llombard, a Santa Maria. Aquesta darrera, església monacal i antiga catedral, encara conserva alguna mostra del paviment en mosaic de la primera basílica paleocristiana, més gran que l’església actual, i restes d’una casa o vil·la romana.
Desconeixem completament què va succeir entre el final del segle VII i el segle X, en què tornen a ser esmentades les esglésies als documents.
L’església de Santa Maria fou la catedral d’Ègara i una de les basíliques de la diòcesi cap a l’any 1000. L’any 1113 va ser fundat, segons un document, el monestir prioral de Santa Maria de Terrassa. En aquest temps es va acollir la comunitat de canonges del monestir de Sant Adrià del Besòs, amb Oleguer (posteriorment bisbe de Barcelona) al capdavant com a primer prior. Això va implicar una consolidació de la congregació de Sant Ruf, ja que Oleguer provenia de Sant Ruf d’Avinyó. En aquesta mateixa línia entra la dedicació, alguns anys més tard, de l’absidiola sud a sant Tomàs Becket, que va ser canonge agustinià, amb un repertori iconogràfic que representa l’assassinat a la catedral de Canterbury de l’arquebisbe Tomàs Becket per instigació d’Enric II, rei d’Anglaterra, amb alguns dels seus cavallers. El 1596 els canonges van deixar el monestir.
El primer baptisteri (segle V), el corresponent a la seu d’Ègara, era emplaçat a la part exterior del temple basilical, que actualment coincideix amb l’interior de l’església de Santa Maria, arran del transsepte sud. Fou descobert en unes excavacions realitzades l’any 1947.
L’església parroquial de Sant Pere apareix documentada l’any 958 com a Sant Pau d’Ègara, probablement perquè era dedicada als dos sants conjuntament. La funció parroquial d’aquesta església s’anà consolidant al llarg dels segles X i XI. Al segle XVI va ser abandonada i substituïda, en les funcions parroquials, per la del Sant Esperit de Terrassa.
Durant molt temps s’ha cregut que l’església de Sant Miquel fou el segon baptisteri del conjunt, però les darreres excavacions i recerques en determinaren la seva funció com a capella sepulcral. El 2007 s’obrí al públic la museïtzació de tot el conjunt, després de la restauració, iniciada el 1998.