Situació i presentació
El territori és molt accidentat, en un amfiteatre de muntanyes o turons que constitueixen els contraforts del massís de Montnegre pròxims ja a la mar (250 m a la serra de les Guilles, d’on davalla el torrent de Borinans) i s’obre i es torna més planer al sector final de la riera de Vallalta o riera de Sant Pol, que procedent del sot de Gascons (Arenys de Munt) travessa els dos municipis de Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta i desguassa a ponent de la població. Aquests turons granítics arriben al litoral sovint de forma espadada i formen una costa més articulada, amb zones de platja de sorres molt granades i netes, extremament mòbils per efecte sobretot dels temporals de llevant.
Comprèn la vila de Sant Pol de Mar, cap de municipi, l’antic monestir benedictí i cartoixa de Sant Pol del Maresme, algunes urbanitzacions residencials (Can Villar, Can Balmanya, Can Pi, Bellavista, el Farrell, les Roques Blanques, Urbapol, entre d’altres) i diverses caseries (Can Mascaró, Can Roca, el Morer i el Sot de Golinons). Travessen el terme, paral·lelament a la costa, l’autopista C-32 de Montgat a Palafolls, la carretera N-II i el ferrocarril a Girona per la costa, que té estació al poble. Una carretera local va a Arenys de Munt per Sant Cebrià de Vallalta.
La població i l’economia
La població (santpolencs) va tenir un augment notable al segle XVIII (va passar de 375 h el 1718 a 992 h el 1787) i va assolir un màxim, dins la tendència general a la comarca, el 1860 amb 1.500 h. La crisi de la vinya i l’èxode rural van fer baixar el cens a 1.249 h el 1900, però des d’aleshores, en un procés afavorit per la funció turística, el creixement ha estat bastant continuat, si bé no tan espectacular com en altres indrets de la costa: 1.658 h el 1930, 1.613 h el 1940, 1.723 h el 1950, 1.845 h el 1960, 2.041 h el 1970, 2.248 h el 1981, 2.406 h el 1991, 3.927 h el 2001 i 4.597 h el 2005.
L’agricultura i la pesca han estat de sempre les principals activitats dels santpolencs. Antigament es conreava l’olivera, la vinya i l’ametller, però des del segle XVIII les oliveres van ser arrencades i al seu lloc s’hi van plantar garrofers (probablement per la poca feina que dona aquest arbre i que permetia a la gent de dedicar-se als afers nàutics), que al final de la dècada de 1980 ja havien desaparegut. La pagesia es dedica d’una manera gairebé exclusiva al conreu del maduixot. La comercialització dels productes agrícoles, en especial maduixots, maduixes i gerds, es realitza a través de la Societat Cooperativa Agrícola Santpolenca Frespol (1979). Hi ha, a més, cria d’aviram i de conills.
Vista de la riera de Sant Pol o de Vallalta en el seu tram final
© Alberto González Rovira
Pel que fa a la pesca, aquesta activitat s’ha vist molt reduïda, tot i que en el passat els santpolencs van excel·lir en tota mena d’arts i oficis de mar i van navegar grans distàncies per a les seves captures (van arribar a pescar a les envistes de Marsella i de l’illa de Còrsega i, sobretot, a la costa de llevant de la vila). Durant els segles XVII, XVIII i XIX Sant Pol tenia excedents importants de peix, que eren dedicats a salaó (arengades), o venuts a Canet i Arenys, poblacions que n’eren deficitàries per la dedicació preferent de la gent a la construcció de vaixells i a la navegació d’altura. Aquest context rural i pesquer no va afavorir ni la instal·lació ni el desenvolupament d’una important activitat industrial. Malgrat tot, segons dades del viatger Francisco de Zamora, al final del segle XVIII Sant Pol tenia unes 200 cases, una flota de 6 vaixells de quatre tones i 24 barques de pesca, una matrícula de gent de mar de 150 homes, i alguns telers de lli; però la principal ocupació era la de les puntes, que donava feina a unes 300 dones i representava una renda anual d’unes 9.800 lliures. A més, es produïen al terme unes 5.000 cargues de vi. La confraria de pescadors ja no disposa d’armadors.
Aspecte del Club Nàutic
© Alberto González Rovira
Sant Pol i Caldes d’Estrac són les poblacions del Maresme amb una tradició turística i d’estiueig més antiga i selecta. Sant Pol fou una platja de moda sobretot a partir de la dècada de 1920 (hi hagué una colònia d’artistes entre els quals podem citar els músics Enric Morera, Amadeu Vives i Francesc Tàrrega, els escriptors Josep M. de Sagarra, Pere Coromines, Antoni Martí i Monteys, Josep Pous i Pagès, Ignasi Iglésias, el pintor Nicolau Raurich i Petre, el polític Carrasco i Formiguera i molts altres). Aquesta activitat va rebre, però, un gir radical els anys seixanta amb l’arribada del turisme de masses (fins aleshores havia estat una zona d’estiueig limitada a famílies benestants de Barcelona) i la població es va adaptar a la nova situació, que encara preval. Es van construir establiments hotelers, càmping i habitatges de segona residència que permeten l’existència d’una població flotant d’unes 8.000 persones. Des del 1962 funciona el Club Nàutic. En l’apartat de serveis, cal mencionar l’existència d’una escola de turisme i hoteleria.
La vila de Sant Pol de Mar
Morfologia urbana
El carrer Nou de Sant Pol de Mar
© Alberto González Rovira
La vila de Sant Pol de Mar (3.758 h el 2006) és a la costa, entre la riera a ponent i el promontori on s’aixeca el vell monestir, i és una de les poblacions més característiques d’aquest sector del Maresme. A part l’arquitectura tradicional de les cases de pescadors (segles XVI, XVII i XVIII), hi ha encara diverses mostres d’arquitectura historicista o eclèctica, com Can Planiol, o netament modernista, com les Escoles Públiques (1907), totes dues obres de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell. Durant els decennis dels seixanta i dels setanta del segle XX s’han aterrat, com en altres indrets de la comarca, edificis d’arquitectura noble com la Torre Parés, Can Reig, Can Torrús i d’altres per a fer blocs d’apartaments. El caràcter urbanístic s’ha malmès, especialment a la part alta, a banda i banda de la carretera de Barcelona a la Jonquera (N-II).
Vista de l’església de Sant Jaume
© Alberto González Rovira
L’església parroquial de Sant Jaume va ser construïda el 1590 en estil gòtic tardà sobre una petita capella que ja hi havia al mateix indret, també sota l’advocació de Sant Jaume, i serveix de campanar una de les característiques torres de defensa, del segle XVI. Conserva un petit tresor artístic format per una custòdia d’argent, una talla de la Mare de Déu del Roser del segle XVII i un grup escultòric, la Pietat, de Juan Martínez Montañés (1568-1649), l’escultor barroc sevillà. El barri marítim es va anar formant al voltant de la primitiva capella, sobretot a partir del segle XV (el 1574 tenia ja 65 focs), quan la cartoixa era ja dels vescomtes de Cabrera, i eclesiàsticament va dependre de Sant Cebrià de Vallalta fins el 1574.
L’anomenada ermita de Sant Pau, que domina la població per llevant, és en realitat la primera fita històrica del terme, el monestir de Sant Pol del Maresme, que ha donat origen i nom a la població. És un edifici complex, amb més aspecte de fortalesa que no pas de capella com a conseqüència de la fortificació de què va ser objecte vers el 1465 per Bertran d’Armendaris, aleshores senyor circumstancial dels castells de Montpalau i Palafolls, durant la guerra contra Joan II (abans el lloc ja era fortificat a causa del perill de la pirateria). L’església correspon bàsicament a l’edifici aixecat a la fi del segle XI, la part més genuïna del qual és l’absis; la nau i les voltes es van refer, potser a l’inici de l’etapa cartoixana. Sota l’església hi ha una cambra que fa de suport a l’edificació, que és accessible per fora (costat del nord) i que sembla correspondre a una edificació religiosa que va precedir el monestir medieval, aixecada potser per a una comunitat anterior a l’inici del domini carolingi. S’ha volgut datar aquesta cambra, feta amb carreus i elements provinents d’una edificació romana que podia haver tingut el mateix emplaçament, al segle VI o VII. El llarg període transcorregut des de l’extinció del monestir fa que només restin fonaments, a ponent de l’església, dels edificis monàstics.
Aspecte de les ruïnes romanes del Morer
© Alberto González Rovira
Al terme de Sant Pol abunden les restes arqueològiques. Són especialment interessants les restes perfectament visibles d’un poblat iberoromà al veral del Farell (promontori damunt la costa entre la riera de Sant Pol i el terme de Canet). Amb pedres d’aquest poblat es va construir una torre de guaita de planta quadrangular dita la Torre Martina, en bon estat de conservació. Situades fora del terme urbà, entre la platja del Morer i la Roca Grossa, hi ha les ruïnes romanes del Morer, un centre de producció de vi (segles I-V). S’aprecien quatre terrasses delimitades per murs de contenció, que les separen, formats per pedres grosses i irregulars, i s’han documentat restes d’un forn d’obtenció de metall i també de part d’un molí de gra. Entre les zones del Morer i la Roca Grossa s’han trobat nombrosos fragments d’àmfores, de ceràmica ibèrica i teules. També s’hi ha trobat material ceràmic del segle XVII.
La cultura i el folklore
Entre les entitats culturals de Sant Pol es destaquen el Centre Cultural i d’Esbarjo, fundat al començament del segle XX i reformat el 1979, i el grup Amics de les Arts, que gestiona el Museu de Sant Pol de Mar dedicat fonamentalment a la pintura catalana contemporània. Aquest museu aplega una de les millors pinacoteques de la comarca, amb obres de Ramon Casas, Locuaz, Ramon Pichot, Joan Miró, Ricard Opisso, Josep M. de Sucre i A. Cardona Torrandell, i també una àmplia mostra d’artistes locals (Mateu, Martorell, Brossa, Viñolas, Oriol Martí, Monistrol, etc.), part de les obres dels quals són les premiades en el concurs anual de pintura de Sant Pol, convocat des de la fundació del museu.
La festa major de Sant Pol se celebra el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, patró de la vila; entre els actes destaquen els focs artificials, balls i altres activitats culturals i festives i la fira d’art de Sant Jaume. A mitjan agost es fa la Fira Alternativa. La festa major d’hivern de Sant Pau, el 25 de gener, té una llarga tradició que es remunta a l’època medieval. En aquesta diada es fa el ball d’almorratxes, que és precedit d’una cercavila de gegants. Per Setmana Santa té lloc la processó del Divendres Sant, marcada pel silenci, per Pasqua Florida es canten caramelles i pel Corpus alguns carrers per on passa la processó s’encatifen amb flors. Altres actes són el festival de jazz i el cicle de concerts d’estiu.
La història
El monestir de Sant Pol de Maresme existia ja el 955, any en què són documentades algunes donacions que va rebre; el 966 era regit per l’abat benedictí Sunyer, que regia també Sant Feliu de Guíxols i el qual rebé de Lotari, el 968, un privilegi que concedia immunitat al domini i l’autoritzava a regir les dues abadies fins a la seva mort. El 977 era regit per l’abat Ató i va continuar amb abats propis fins el 1061, quan fou abandonat pels benedictins a causa de les freqüents depredacions dels pirates. A fi de restaurar-hi la vida monàstica, Ramon Berenguer I i Almodis van cedir el monestir als monjos de Sant Honorat de Lerins (1068). Des d’aleshores va ser regit per priors i va tenir una època força florent, com ho revelen les donacions rebudes fins a mitjan segle XIII. El 1263 els monjos de Lerins van abandonar el monestir i el van vendre a Guillem de Montgrí, sagristà de l’església de Girona, amb tot el patrimoni. Aquest el va cedir el 1269 als cartoixans d’Escaladei perquè hi fundessin un priorat amb 14 comunitaris, cosa que es va realitzar tot seguit. La cartoixa va ser afavorida amb privilegis i exempcions pels vescomtes de Cabrera, senyors del lloc. Dues butlles papals del 1282 i el 1288 confirmen béns i privilegis, però alguns anys més tard la comunitat va entrar en conflicte per qüestions de jurisdicció amb els vescomtes successius. Tanmateix, la vida cartoixana era puixant i va esdevenir un centre d’irradiació cultural, com ho revela el fet que el rei Martí I va treure d’aquest monestir els llibres litúrgics i d’espiritualitat per a endegar la cartoixa valenciana de Valldecrist (el prior tenia l’encàrrec d’adquirir llibres per al rei). Les freqüents topades amb els Cabrera i la impossibilitat de trobar en aquest lloc la pau i la tranquil·litat que cercaven els cartoixans van ser la causa que el papa Benet XIII autoritzés el 1415 la fusió de la comunitat de Sant Pol amb el nou monestir cartoixà de Montalegre (Tiana), fundat pels cartoixans de Vallparadís de Terrassa. A Sant Pol va restar encara part de la comunitat que no va anar a Montalegre fins els anys 1431-33. El 1434 el monestir fortificat va ser venut pels cartoixans als vescomtes de Cabrera (s’hi va oposar endebades la Pia Almoina de Girona al·legant uns drets concedits per Guillem de Montgrí).