L’edifici
Del conjunt de l’antic monestir es conserven l’església, que és l’element més important, i una bona part de les dependències monàstiques, totalment transformades en adaptar-les com a masoveria.
L’església, ben conservada gràcies a diverses campanyes de consolidació realitzades al llarg del segle XX, s’emplaça al sector nord de tot el conjunt. És un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de mig punt i dividida en tres trams per quatre arcs torals, amb una capçalera de tres absis de planta semicircular i un transsepte entre tots dos espais. Una volta de canó de mig punt cobreix els braços del transsepte, mentre que el creuer té una cúpula semiesfèrica, suportada per quatre trompes que arrenquen de dos arcs.
Els absis es comuniquen entre ells per uns passos estrets, tot seguint una fórmula poc freqüent en l’arquitectura catalana del segle XI, lluny de les formes de l’arquitectura llombarda, i que trobem en altres conjunts, com ara Sant Genís de Fontanes i Sant Andreu de Sureda (Rosselló), Sant Pere de Rodes (Baix Empordà) o Sant Miquel de Cuixà (Conflent). L’interior dels absis laterals és llis, amb les finestres com a únic element que trenca la nuesa dels murs. L’absis central presenta tres finestres de doble esqueixada i, a sota, en el mateix eix, hi ha tres nínxols semicirculars de dimensions reduïdes. A l’absis central i al lateral sud resten alguns fragments, molt malmesos, de pintura mural amb motius ornamentals propis de l’edat mitjana, però de traços de baixa qualitat.
Vista de l’absis de Sant Ponç de Corbera
© MPG
A més de les finestres esmentades, l’església presenta diverses obertures, totes de doble esqueixada. La façana oest és la que ofereix una composició d’obertures més complexa, amb la porta principal d’arc de mig punt adovellat centrada al nivell més baix, dues finestres d’arc de mig punt en un segon nivell i una finestra geminada amb els arcs sostinguts per una columna amb capitell, que té relleus incisos propis de l’escultura del segle XI, al tercer nivell. Corona el conjunt un fris d’arcuacions cegues entre bandes llombardes, una de les quals queda tallada sota la finestra geminada.
La resta de façanes del temple presenten també una acurada decoració llombarda, tret dels murs del cimbori. Les façanes laterals tenen sèries de dues arcuacions entre lesenes. Als absis i als trams adjacents, que a l’interior es corresponen amb el presbiteri, s’han substituït les dues arcuacions per una arcuació única, més gran.
A l’exterior, l’església mostra una articulació dels espais interiors, on la tendència a l’horitzontalitat és compensada pel cimbori que corona la cúpula i un campanar de torre que el supera. El campanar presenta, a cada cara, finestres d’arc de mig punt al primer nivell, mentre que al segon hi ha finestres geminades separades per una columna amb capitell, similars a la de la façana principal tant pel que fa a l’estructura com als relleus dels capitells. El cimbori, de planta quadrada, constitueix un exemple singular dins l’arquitectura catalana de l’època, ja que són molt més freqüents els cimboris octagonals.
El sistema constructiu es basa en un aparell format per carreus de pedra calcària simplement escairats, de mides irregulars però disposats uniformement. Es reforcen amb carreus de mides més grans a les cantonades i als elements de suport. L’església s’inscriu plenament en els corrents més ornamentals de l’arquitectura del segle XI.
Pel que fa a les dependències monacals, totalment transformades, encara es conserva una part dels murs de l’obra romànica, amb un aparell similar al de l’església. El clos monàstic no ens ha pervingut, però sembla que devia trobar-se desplaçat cap a l’oest respecte de l’església, cosa que representa una forma tipològica singular.
L’any 1990, a més d’uns treballs de restauració de l’edifici, es va dur a terme una intervenció arqueològica a l’església: va consistir, fonamentalment, en l’excavació de tot el terra de la nau. Això va permetre definir dues zones ben diferenciades: el tram oriental (segles XI-XVI), on es van trobar forats de pal, associats a la construcció de l’edifici o a algunes reformes, i el tram occidental de la nau, on els treballs d’excavació van permetre identificar un paviment de terra trepitjada datable al segle XVI. També van aparèixer diverses sitges i un forn per a la fosa de la campana.
La història
Es creu que el monestir fou fundat pels senyors de Cervelló a mitjan segle XI, i al final d’aquesta mateixa centúria estava vinculat com a priorat a Cluny per mitjà de Sant Pere de Casserres. El 1235, segons consta, regia la casa de Sant Ponç el prior Riambau, que també era procurador de Casserres. Molts altres priors consten com a membres integrants de la comunitat de Casserres.
Al començament del segle XIV, un conflicte enfrontà el monestir amb el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba. L’any 1303 se li va negar l’entrada al monestir per a fer la visita canònica al·legant que Sant Ponç depenia de Truyetho, una abadia francesa desconeguda que devia ser filial de Cluny. El prelat va excomunicar el prior i va prohibir tota celebració a l’església de Sant Ponç. Finalment, el 1314, el prior va haver d’admetre que el bisbe podia visitar l’església perquè aquesta tenia parròquia.
Al segle XV regien el monestir priors comendataris. Al segle XVI, les rendes del priorat anaven unides al Reial Col·legi de Monjos Joves i Estudiants de la Congregació Claustral Tarraconense. Al cap de poc, Sant Ponç es va convertir en parròquia sufragània de Santa Maria de Corbera, i amb el temps va perdre vitalitat fins a quedar abandonada.