Sant Vicent del Raspeig

La plaça de l’ajuntament de Sant Vicent del Raspeig

© Fototeca.cat

Municipi de l’Alacantí, estès sobre els glacis litorals de les serres prebètiques valencianes meridionals.

El perímetre del terme adopta una estranya configuració des dels contraforts de la serra del Ventós i del Sabinar passant per l’estretor del tossal Redó (356 m) i seguint com a límit la rambla de Rambujar, fins que s’esvaneix a la immediació oest del poble; vers l’est s’eixampla una galta entre les isohipses de 100 i 200 m (pla de l’Olivera, la Baiona i el Rabosar). A la fi del segle XVIII Cabanilles xifrà emfàticament la població en 3.600 h, 540 dels quals habitaven al nucli i els altres eren disseminats per la Canyada, Verdegàs, el Moralet, la Serreta, el Rabosar, l’Alcoraia i Rebolledo; el 1837 —quan es constituí el municipi i comptant-hi algunes d’aquestes partides, avui alacantines— tenia 1.062 veïns (prop de 4.800 h); segons el cens del 1860 tenia 3.593 habitants, n’atenyé 4.707 el 1910 i 7.047 el 1950, xifra que duplicà el 1970. Des d’aleshores la població ha continuat creixent de manera important gràcies a la forta immigració procedent, especialment, de les comarques veïnes, Andalusia i Albacete. El sector secundari forneix un 60% dels actius, mentre que el primari només el 5%. Aquestes proporcions obeeixen a la indústria local (amb 2.493 actius el 1980), on destaca el ciment, amb la Valenciana de Ciments (425 treballadors), que data del 1928, any que absorbeix la Companyia Alacantina de Ciments, té una producció de 600.000 t l’any; els materials de construcció, com l’empresa Gimianto (260 operaris) dedicada al fibrociment, les canonades i les cobertes; també són importants les indústries alimentàries (333 actius), de confecció (237), de paper i la seva transformació (236), ebenista i mobles, etc. El total de terres de conreu és de 2.309 ha (1984), de les quals només 426 són de secà (l’ametller en cobreix la major part), i les 1883 restants són de regadiu. L’aigua prové del canal de l’horta d’Alacant (Villena, 1919), dels pous del Sabinar i de la font del Carranxalet. Els ametllers hi predominen (1.483 ha), mentre que les parres (165 ha) i els cítrics (99) romanen en segon terme. La ramaderia no té gaire importància, excepte el bestiar oví (1.900 caps) i el cabrum (1.000), als quals cal afegir recentment l’aviram (35.000 gallines ponedores) en funció del mercat urbà proper. La vila (44.536 h agl [2006], santvicenters; 122 m alt.), abans del 1900 no era més que un petit poble situat a llevant de la parròquia que li dona nom, on confluïen els camins de Castalla, Agost, Tangel i Alacant. Els carrers bàsics eren els del Forn, el Major, el d’Alacant, el Nou, el de la Venta, el dels Gatges, el dels Teixidors i el dels Viveros. L’esquema viari formava una quadrícula després del 1950, a base d’un eixample muntat sobre una línia transversal al nucli antic i la carretera d’Alacant i més enllà. L’àrea edificada s’ha decuplicat gràcies a l’edificació extensiva i el sòl barat, i tot plegat fa l’efecte de desordre urbanístic. A la part baixa del terme, sobre l’àrid glacis erm, funcionà l’aeroport de la Rabassa, els terrenys del qual foren dedicats el 1968 a col·legi universitari i el 1981 a la universitat. La població disseminada té prou importància. La zona industrial es troba al NW i a l’W i, seguint els camins de Canastell i Agost; el ferrocarril de Madrid, que efectua un gran revolt prop del poble, ha pogut exercir una certa atracció industrial. Fet i fet, aquesta darrera activitat i el consegüent auge demogràfic són directament implicats en l’empenta d’aquest nucli, que no pot amagar la seva condició de ciutat dormitori de la ciutat d’Alacant. El municipi compta amb les partides de Canastell, del Raspeig i de Torregrosses, la colònia de Santa Isabel i Boqueres.