Situació i presentació
Té una forma allargassada de NE a SW i confronta al N amb els termes de Llorac i Talavera (aquest darrer, de la comarca de la Segarra), al NE amb Argençola, a l’E amb Sant Martí de Tousi, al SE amb Bellprat (tots tres municipis, de l’Anoia), a l’W amb Savallà del Comtat i amb Conesa i al S amb les Piles.
La vila de Santa Coloma de Queralt és emplaçada en plena vall del Gaià, riu que travessa el nucli. Aquesta vall és tancada a tramuntana pel cim de la Moscallona (791 m) i per les serres de Montargull i de Montfred (entre els 791 i els 834 m); a ponent, pel coll de Rauric (780 m) i l’altiplà del Codony (entre els 765 i els 802 m), i a migdia, pel coll de Guialmons i pel Collblanc. A llevant confronta amb el torrent de Claret i la serra de Mercadell (826 m), i al NE, amb Santa Fe de Montfred (834 m), el poble d’Aguiló i les masies d.Almenara (804 m).
El torrent de Claret, que conflueix al Gaià, al límit sud-oriental del terme corre paral·lel amb el de Bellprat, tot recollint les aigües d’una sèrie de rases, entre les quals es destaquen la que es forma sota les masies d’Almenara, la del Mas de la Teuleria, sota mateix d’Aguiló, i la rasa de l’Aumella, sota Santa Fe de Montfred; recull també les aigües de diverses fonts com la del Mas d’en Guixet, la del Ferro, la de l’Arc, la dels Enamorats, etc. Tot això fa que el torrent de Claret sigui més cabalós que el tram inicial del Gaià, que només rep les aigües del torrent de la Barquera, a la minsa font del Badia. A la primeria del segle XX aquest torrent era prou cabalós per a abastar un molí fariner que hi havia prop de la deu del Gubià, al lloc on s’ajunta amb el Gaià.
Un altre curs fluvial que cal esmentar és la riera de Clariana, que neix sota Aguiló i és tributària de l’Anoia. Dins la seva vall hi ha l’agregat de les Roques, al peu del torrent, i de la Pobla de Carivenys, més enfilada, al peu de les masies de Ferran (727 m), que tanquen la vall a llevant. A ponent la vall és tancada per la serra de Rocamora o de la Portella (per damunt dels 800 m d’altitud), on hi ha les masies de Cal Plaça, Can Fulla, Ca n’Esteve i les Torres de la Serra. A tramuntana, prop del límit amb el municipi d’Argençola, hi ha el llogaret de les Roques.
El municipi comprèn, a més de la vila de Santa Coloma, que n’és el cap, el poble d’Aguiló, els llogarets de la Pobla de Carivenys i les Roques d’Aguiló, i les masies d’Almenara. Entre les partides antigues del terme es destaquen el Moriscot, la Garganta, la Moscallona, la Barquera, les Forques, la Capelleta i la de Mosell o Maians. Altres topònims d’interès són el camí dels Molins, la font de Carters, Coma Solera, el Pedregal, el Diumenge, els Fontanals i la Pedrafita.
La majoria de carreteres que travessen el terme són documentades des d’antic. Al segle XIV s’esmenten els camins rals que anaven a Cervera, Igualada, Montblanc, Vilafranca i Calaf. Els que anaven a pobles i caseries més propers són qualificats com a camins de bast. Actualment travessa el terme, passant pel cap de municipi, la carretera C-241 de Manresa a Montblanc. En surten diverses carreteres locals, com la que va cap a la Panadella i enllaça amb la N-II, la que permet arribar a la Llacuna i a Vilafranca, la que porta a Querol i al Pont d’Armentera, la de Vallfogona de Riucorb, i la de Talavera i a Ribera d’Ondara. Altres vies secundàries són les que connecten amb Argençola i amb Conesa.
La població
Segons el fogatjament del 1365, al terme de Santa Coloma (sense comptar el d’Aguiló) hi havia 145 focs, que vers el 1380 havien ascendit a 161. Per causa de l’expulsió dels jueus el 1492, però també per les pestes anteriors i pels terratrèmols del 1427 i del 1430 (sobretot aquest causà morts i danys), l’any 1497 només hi havia 101 focs. El 1515 n’hi havia 123, i el 1553, 173. Segons el cens del 1718 la població (colomins) era de 714 h i el 1787, en el de Floridablanca, se’n registraren 1.892. El 1830 n’hi havia 1.854, 1.789 el 1845 i 2.708 el 1860. Fins a la fi de segle s’anaren succeint epidèmies de còlera (1854) i de verola (1874 i 1892).
Els fogatjaments d’Aguiló, que havia format un terme independent, registren 30 focs el 1365, 45 vers el 1380 i 30 el 1515. El 1718 hi havia 123 h, i 207 h el 1789. Ja al segle XIX, el 1830 hi havia 230 h i 179 h el 1845, els mateixos que tenia a la fi de segle, el 1895. El 1900 es comptabilitzaven 2.886 h en el conjunt del municipi actual, el 1920, 3.224 h, i el 1930, 3.474 h. Els 3.148 h del 1940 ascendiren a 3.289 h el 1950, però hi hagué una davallada progressiva a partir dels anys seixanta, amb algunes oscil·lacions. El 1960 hi havia 3.043 h, 2.663 h el 1970, 2.743 h el 1981, 2.542 h el 1991 i 2.991 h el 2005.
L’economia
L’agricultura ha estat l’activitat econòmica tradicional del terme, i el 2001 encara tenia un pes relatiu important, amb el 9,8% de la població ocupada. Els camps són gairebé en la seva totalitat destinats al conreu dels cereals, principalment ordi i blat. El conreu de cereals és documentat ja d’antic, com també diversos molins fariners. El 1301 apareix esmentat el Molí de na Bruna, que es trobava emplaçat on el torrent de Claret s’ajunta amb el Gaià, prop de la deu del Gubià, anomenat després d’en Piquer i que fou posteriorment adoberia; el 1804 ja no existia. A més, hi havia un seguit d’altres molins que s’alimentaven de l’aigua de la resclosa de l’Escorxador. Així, hi havia el Molí Nou (posteriorment Molí de Bofí), el Molí de la Torre (més tard Molí de Gelabert), el Molí de Pocarull, etc. El 1862 aquests molins encara funcionaven i cadascun, per terme mitjà, molia una quartera de gra diària. A la fi del segle XIX restaren en desús els molins fariners d’aigua per causa de la implantació de molins de tracció animal, de vapor després, i, el 1913, pels nous sistemes elèctrics. Van establir-se al terme diverses farineres. Les activitats ramaderes han sofert una davallada. Alguns sectors com l’aviram havien arribat a tenir gran importància. Gran part dels productes agrícoles es canalitzen a través de la Cooperativa Agropecuària Coperal, a Santa Coloma de Queralt, que compta amb un bon nombre de socis.
Una activitat tradicionalment lligada a la població és la indústria tèxtil. Les primeres referències que hom en pot trobar daten del segle XIX. El 1812 hi tenia una fàbrica Marià Brufau. Del 1871 són uns estatuts de la Societat de Teixidors Columbenses. Fins a la fi de segle hi ha documentades les fàbriques d’Anton Cortadelles Atset (1876), de Josep Domenjó (1878), de Ramon Arnabat Gassol (1897), amb 30 telers de mà, i de Joan Moliner (1898), amb 8 telers manuals. A la primeria del segle XX es fundaren altres fàbriques tèxtils: la de Josep Breu (1900), la de Joaquim Lavila (1905), la de Camil Foix (1900), etc.; alhora, algunes de les anteriors continuaren funcionant, modernitzades primer amb el vapor i a partir del 1913 amb electricitat. El 1922 s’instal·là la de Josep Pomés, i el 1930 la de Josep Ferrer Comballer (que el 1932 esdevingué Ferrer Germans). El 1950 es fundaren la de Joan Valls i la de Jaume Plaça, el 1959 la de Llorenç de Marcela Marçal, i el 1961 la de Josep Tomàs Querol. En el decenni dels seixanta es començà a detectar la crisi de la indústria i vers la seva fi algunes fàbriques hagueren de plegar o reduir el nombre de treballadors. Tot i això, cap al 1970 s’hi instal·laren algunes empreses, com la de gènere de punt Escorpión, que tornaren a patir una forta crisi cap als anys vuitanta.
Un altre sector industrial important al terme és el dels prefabricats de formigó. Per tal de donar impuls a la indústria es va promoure, en la dècada del 1990, el polígon industrial anomenat el Pont de la Barquera, amb sòl industrial a bon preu i amb tots els serveis. El 2001 el sector donava feina al 31,9% de la població ocupada, complementat pel 17,50% d’ocupats en la construcció, un sector que té també un pes relatiu important.
El sector terciari és, des de les darreres dècades del segle XX, el que presenta un major percentatge de treballadors, amb el 41,1% de la població ocupada el 2001. A la vila, que és considerada la capital de la Baixa Segarra, hi ha mercat el dilluns i se celebren anualment dues fires. És tradicional la Fira Ramadera al setembre, i des del 1988 se celebra la Fira Agrícola i Industrial, a l’abril.
La vila de Santa Coloma de Queralt
Morfologia urbana
Plaça Major de Santa Coloma de Queralt
© CIC-Moià
La vila de Santa Coloma de Queralt (674 m; 2.934 h el 2005) és a prop de la capçalera del Gaià. El seu nucli antic fou declarat monument historicoartístic el 1970. Segons mossèn Joan Segura, antigament hi havia tres petits nuclis: un a l’entorn de l’església, dit la Vila Vella; l’altre prop de la Carlania, o la Vila Nova, i el tercer vora el palau dels barons, després comtes, de Santa Coloma, nucli que s’anomenava la Pobla de Montpaó. Aquests, en créixer degueren formar la vila, explícitament documentada com a tal el 1294, quan es construïren les portes per als tres portals que aleshores hi havia, de la qual cosa es dedueix que ja era emmurallada. La vila s’engrandí el 1341 segons un privilegi d’aquest any i les muralles s’ampliaren el 1389 i el 1450, per causa de les guerres civils. El 1471 ja són documentats els sis portals de la vila, dels quals han desaparegut els d’en Roca i de Sant Magí. Resten els portals de Cervera (o de Sanou, el més gran i millor conservat), del Martí, de Santa Maria o de l’Església i de Santa Coloma, a l’indret on hi havia la Carlania, que havia estat primer dels Santa Coloma, després dels Sacirera i finalment dels Requesens. El primer castlà de la dita família fou el governador general de Catalunya, Lluís de Requesens. El 1516 passà als Queralt, senyors de Santa Coloma. De la vila medieval es destaquen també dues places porxades, la de l’Església, el 1349 anomenada plaça de l’Om, i la plaça Major, documentada el 1348 com a plaça de les Eres. En un racó de la plaça de l’Església, conegut el 1284 per Móra del Vall, hi ha el portal dels Jueus, que dona pas a l’antic carrer dels Jueus, ara de les Quarteres. Els jueus de Santa Coloma s’hi instal·laren a mitjan segle XIII i hi visqueren fins el 1492, que foren expulsats. La comunitat jueva de Santa Coloma, una de les més ben organitzades de Catalunya, tenia un hospital, banys, sinagoga, carnisseria i cementiri propi.
A partir del segle XVIII la vila s’expandí fora de la muralla. S’edificaren els ravals dels Capellans, de Santa Coloma, de Cervera i de Sant Roc i la plaça del Poblet. La muralla va anar restant amagada progressivament pels edificis. Un altre moment culminant d’expansió de la població fou els anys trenta del segle XX, que s’assolí el màxim demogràfic; les noves construccions seguien les vies i camins que enllacen la vila amb les poblacions veïnes: carreteres de Montblanc, de Vallfogona, d’Igualada i de la Llacuna. Més modernament, la tendència de creixement de la població ha estat a base de cases unifamiliars en l’extraradi, amb l’abandó progressiu del nucli antic. Tot i que el nombre d’habitants ha anat disminuint, la vila ha augmentat notablement la superfície urbanitzada.
Entre els monuments principals de la vila cal esmentar l’església parroquial de Santa Coloma de Queralt, gòtica, que substituí la primitiva. Fou començada el 1331 i s’enllestí el 1587. Té uns bells finestrals amb traceries gòtiques i un campanar monumental, de torre, començat el 1600 i acabat el 1649. Hi ha un notable retaule d’alabastre obra de l’escultor Jordi Joan, acabat el 1387. A l’extrem del carrer de les Quarteres hi ha el portal del Castell, que dona a la plaça d’armes, on, a més del castell, hi ha la façana de l’església de l’antic Hospital de Santa Magdalena, traslladada aquí el 1923. Del palau o castell de Santa Coloma la part més antiga és la torre mestra, de planta circular, que s’ha conservat en un racó, voltada d’altres edificacions. La façana principal del palau dels comtes de Santa Coloma sembla obra del segle XVII; s’hi obre un magnífic portal de mig punt amb gran dovellatge. A l’antic oratori del palau hi havia el retaule dels Sants Joans, gòtic, que avui és al Museu Nacional d’Art de Catalunya. El 1987 l’edifici fou donat per la família Alió a l’ajuntament, el qual l’ha rehabilitat i hi ha instal·lat diverses dependències municipals.
El monument més destacable de la vila és l’església de Santa Maria de Bell-lloc, declarada monument historicoartístic el 1944, situada extramurs. Entre el 1270 i el 1321 fou monestir de donats. El 1335 s’hi instal·laren frares mercedaris, que hi restaren fins a la desamortització del 1835. L’església és un magnífic temple de transició del romànic al gòtic que conserva una bella portalada romànica, de l’escola lleidatana, datada vers el 1230; hi ha figures bíbliques i capitells i arcades ornamentades amb motius vegetals. A l’interior, en una capella gòtica, hi ha el sepulcre gòtic de Pere de Queralt i Alamanda de Rocabertí, obra de Pere Aguilar i Pere Ciroll, aquest darrer de Santa Coloma. Prop de Bell-lloc, a la deu del Gubià, hi ha la font dels Comtes, dita popularment la font de Canelles, construïda el 1614 per Dalmau de Queralt. La creu gòtica original de la font de Canelles es guarda a l’església de Bell-lloc. Altres creus monumentals són la de la Banya, gòtica, que feia de partió dels termes d’Aguiló i Santa Coloma, i la creu de Barràs, del segle XIX; la creu de Niseta encara és posterior.
La cultura i el folklore
A la vila hi ha diverses entitats i associacions de caràcter cultural, esportiu i recreatiu. El teatre hi té una presència important, amb diversos grups estables i dues sales municipals, la de l’Estrella i la del Casal. A Santa Coloma es publica la revista La Segarra, de caràcter mensual.
La festa major de la vila s’escau a l’agost; la pubilla, que s’escull amb motiu de la Fira Agrícola i Industrial (a l’abril, quan se celebra també el ball de quintos), llegeix el pregó de les festes. Altres festes són la de Sant Antoni Abat (al gener) o la de Sant Cristòfol (pel juliol). Els barris de la població també fan celebracions per la seva banda, com la festa del barri de Sant Antoni, al juny, i la del bar-ri de Santa Magdalena, al juliol. Vers el juliol s’organitza un popular Aplec del Romesco, producte tradicional de la gastronomia de la vila. Són dies festius la festa de Santa Coloma, al desembre, i la festa de l’arribada de les relíquies, al novembre.
Altres indrets del terme
El poble d’Aguiló (796 m; 29 h el 2005) és a tramuntana de Santa Coloma, sota el cim de la serra d’Aguiló (sembla que era anomenat puig Lavit al segle X), a la partió de les aigües del Gaià i de la riera de Clariana (de la conca de l’Anoia). El 1018 Hug de Cervelló, fill d’Ansulf de Gurb, donà al seu fill Alemany el seu castell d’Aguiló i la meitat del de Santa Coloma. El 1051 Alemany de Cervelló feu donació d’un alou a Aguiló a 12 famílies sota la condició de bastir-hi un castell amb torre emmurallada i posar les terres en conreu. L’alou confrontava a llevant amb l’estrada que venia de la serra de Montfred; a migdia, amb el terme de Bordell; a ponent, amb l’estrada de Santa Coloma, i a tramuntana, amb la dita serra de Montfred i amb la quadra de la Sala i els seus termes fins al reguer de Lavit. El 1598 Aguiló era cap d’un terme que comprenia els llocs de la Pobla de Carivenys, les Roques i les masies d’Almenara. En aquests anys hi havia 18 cases a Aguiló, 5 a la Pobla, 5 a les Roques amb 17 masos, i les esglésies de Sant Joan de la Pobla, Sant Miquel de la Portella, Sant Vicenç d’Aguiló (romànica) i Sant Pere de les Roques. Vers la meitat del segle XIX, Aguiló i el seu antic terme foren agregats al municipi de Santa Coloma de Queralt.
A les masies d’Almenara, a l’extrem oriental del terme, hi ha les ruïnes de l’església de Sant Jaume, romànica, que es conserva fins a la línia d’arrencament de la volta. Al NW de la vila de Santa Coloma, al llogaret de la Portella, s’alça l’església romànica de Sant Miquel de la Portella, d’una nau i coberta amb volta de canó.
La Pobla de Carivenys (20 h el 2005) és un llogaret que pertanyia a l’antic terme d’Aguiló. És al peu de la carretera que duu a les Roques. El topònim antic és Carivenys, i el tingué fins al segle XIX. Posteriorment fou canviat pel de la Pobla d’Aguiló, però en l’actualitat el topònim antic és reivindicat pels pocs veïns que hi resten.
El llogaret de les Roques d’Aguiló (8 h el 2005) és a la fondalada de la riera de Clariana. D’aquest indret destaca l’església romànica de Sant Pere de les Roques, d’una nau sobrealçada, i l’antic Casal dels Requesens, amb un escut del 1536 a la façana.
Dins el terme s’han trobat algunes restes i vestigis d’antics pobles. Al Gubià el doctor Salvador Vilaseca va detectar un poblat ibèric. Malauradament, hom urbanitzà el lloc més tard sense estudiar aquells vestigis. Prop de la vila de Santa Coloma s’han trobat algunes restes ceràmiques i numismàtiques que podrien pertànyer a l’època iberoromana, però no s’ha localitzat cap nucli de població.
La història
En parlar dels orígens històrics de la població i el seu terme, s’ha de remarcar que no és provat que la vila, com recull la llegenda, fos conquerida als àrabs per Lluís el Piadós, ni que hi establís el seu campament el 809 en la seva frustrada expedició a Tortosa. La població té l’origen en l’església de Santa Coloma, dins el terme del castell de Queralt. Aquest, al segle X, era un bastió avançat del comtat de Barcelona. La notícia més antiga que el menciona és un document del 976, per mitjà del qual el comte Borrel II ven al vescomte Guitard el castell de Queralt, que li pertanyia per conquesta del seu avi Guifre i per testament del seu pare, Sunyer. El 1002 el castell restà en mans del llinatge de Bernat Sendred de Gurb el fill del qual, Bernat Guillem de Gurb, s’intitulà de Queralt. Foren senyors del castell i de la baronia els Queralt, del llinatge dels Gurb, fins que el 1213 vengueren la senyoria als antics castlans, els Timor, que prengueren el cognom de Queralt. El primer castlà que s’anomenà de Queralt fou Pere (I) de Timor, un descendent del qual, Pere (II), ja senyor de Queralt, establí el segon llinatge dels Queralt. Un descendent seu, Pere de Queralt i d’Icard, rebé el títol de comte de Santa Coloma el 1599. A la mort del seu net Dalmau de Queralt i d’Alagó, el comtat de Santa Coloma passà a Andreu Reard i d’Icard, que es cognominà Queralt.
Si bé el nom de Santa Coloma ja consta en el document del 976, l’església de Santa Coloma de Queralt és documentada el 1033. Prop seu es bastí inicialment un petit castell dit la Carlania, on habitaven els castlans. Sembla que molt aviat s’hi formà un nucli de població, que el 1241 rebé del senyor de la baronia, Pere de Queralt, una carta de franquesa. El mateix any, el dit senyor de Queralt dictà unes ordinacions per al millorament de la vila, l’organització municipal de la qual és testimoniada de manera molt completa en el privilegi de Guerau de Queralt del 1454. La justícia civil i criminal era exercida pel batlle del senyor. Hi havia, a més, un altre batlle que representava el castlà, i un consell general format pels caps de família de la vila dividits en tres grups segons els tres estaments: rics, mitjans i pobres. Cadascun elegia cada any diversos representants i el senyor n’escollia un de cada grup com a jurat. El 1571 se substituí el consell general pel consell de divuitena (18 persones) en els assumptes de menor importància i pel consell de quarantena (40 persones) en els de major importància. En l’administració municipal el càrrec més important era el de mostassaf, que s’ocupava de vetllar pel compliment de les ordinacions municipals.
El lloc s’anomenà primitivament Santa Coloma Samora i al segle XIII s’esmenta algunes vegades com a Samarca o de la Marca, mentre que el nom de Queralt apareix també de ben antic. Durant la guerra dels Segadors, malgrat que el comte de Santa Coloma morí en el Corpus de Sang, la vila fou partidària de la generalitat i obtingué de Lluís XIV de França l’abolició de la senyoria i la condició de vila reial. El 1652, a la fi de la guerra, tornà als Queralt. Entre el 1937 i el 1939 s’anomenà Segarra de Gaià.