El conjunt monàstic
El conjunt de construccions que han anat conformant l’abadia al llarg dels segles ens han pervingut amb notables transformacions; això no obstant, encara conserva els trets essencials de l’organització arquitectònica originària. El monestir consta de tres recintes, els més exteriors dels quals han sofert grans alteracions, sobretot el més extern, on hi ha la capella de Santa Llúcia, refeta al segle XVIII sobre l’antic temple romànic. La plaça de Sant Bernat, feta a la divuitena centúria, integra el segon recinte, on hi ha el palau abacial, també d’aquesta època. El primer clos o recinte de clausura i l’església abacial s’obren a l’esmentada plaça; aquest recinte és centrat pel gran claustre gòtic del segle XIV que va substituir l’originari d’estil romànic, del qual només es conserva el templet del lavabo. A l’est d’aquest clos se situa un altre claustre, al voltant del qual hi ha les estructures del palau reial, la infermeria nova, els vestigis de la mongia primitiva i la capella romànica de la Trinitat, destinada a la infermeria dels monjos.
L’església
Situada a la galeria nord del claustre, l’església major de Santa Maria és un magnífic edifici que reprodueix fidelment el model del clàssic temple cistercenc. Es tracta d’una construcció de planta basilical de tres naus cobertes amb volta de creueria separades per arcs torals, capçades a l’est per un transsepte on s’obre una capçalera formada per tres absis rectangulars, dels quals el central és el més gran.
La porta principal s’obre a la façana oest i es correspon a la nau central, més alta que les laterals; és una portada d’arc de mig punt emmarcada per un conjunt d’arquivoltes en gradació, sostingudes per columnes i capitells esculpits amb motius humans, animals, geomètrics i vegetals a base de palmetes, cintes perlejades, fulles de llorer, etc. A sobre d’aquesta porta hi ha un gran finestral de factura gòtica, que contrasta amb les dues petites finestres corresponents a les naus laterals, totes dues d’arc de mig punt i amb decoració esculpida. Corona la façana un mur emmerletat bastit al segle XIV. Al mur sud de la nau veiem dues portes formades per dos arcs semicirculars en gradació que comuniquen l’església amb el claustre, i una altra porta, dita dels difunts i situada al mur nord del transsepte, que dóna accés al fossar.
A l’interior, els arcs formers que separen les naus recolzen sobre dotze grans pilars de base rectangular, als quals s’adossen les pilastres que sostenen els arcs torals; aquestes pilastres queden suspeses sobre permòdols esglaonats, alguns dels quals encara tenen restes de mangra. Una volta de creueria cobreix l’absis central; els nervis de la volta arrenquen de culdellànties formats per un cimaci amb dos o tres rengles de fulles de llorer i una mènsula. Els tres murs absidals presenten obertures: el mur est té una gran rosassa i tres finestres a la part inferior, mentre que als murs laterals hi ha a cadascun una altra finestra. El presbiteri és presidit per un retaule barroc de Josep Tremulles.
El transsepte té dos trams a cada braç, coberts, com les naus, amb voltes de creueria. Al sector meridional hi ha una escala que comunica l’església amb el dormitori, la porta que enllaça amb la sagristia i una altra porta que donava pas a la coberta, adaptada posteriorment com a cos inferior del campanar. Un cimbori gòtic bastit al segle XIV corona el creuer.
La decoració escultòrica de l’interior de l’església es limita als culdellànties, les claus de volta i les finestres, fet que evidencia l’austeritat ornamental pròpia de l’arquitectura cistercenca. Exteriorment, la rosassa de la part superior del mur est de l’absis major consisteix en dos cercles concèntrics units per vuit columnes radials amb capitells decorats amb motius vegetals i, al centre, mostra una corona octolobulada; aquesta rosassa conserva encara els vitralls originaris, com també ho són els que hi ha a la finestra del presbiteri i en algunes altres obertures de la nau. La cornisa que ressegueix tot l’edifici i els merlets són suportats per permòdols, que constitueixen els elements escultòrics més destacables de l’exterior de l’església. Presenten una variada decoració a base de figures humanes i animals, éssers fantàstics, motius vegetals, geomètrics i heràldics, si bé la gran majoria són llisos, sense cap mena d’ornamentació.
El claustre i les dependències
El claustre de l’antic monestir cistercenc de Santa Maria de Santes Creus, construït entre el anys 1313 i 1336
© B. Llebaria
El claustre, situat al costat sud de l’església, té quatre galeries cobertes amb voltes de creueria i uns porxos constituïts per enormes obertures amb fines traceries d’estil gòtic. Aquest claustre va substituir el primitiu d’època romànica, del qual només resta com a únic testimoni el templet del lavabo, adossat a la galeria est; té una estructura hexagonal reforçada per contraforts que suporten unes columnes encastades i presenta una rica decoració escultòrica de tipus vegetal centrada en els capitells.
A la galeria nord es conserva, sota arcosolis, un interessant conjunt de sarcòfags d’estil romànic de diversos membres de nissagues nobles, alguns amb una exuberant ornamentació escultòrica i els corresponents senyals heràldics. Seguint l’ordre de col·locació, trobem el dels germans Pere i Ponç de Cervera, el de Berenguer de Puigverd i alguns membres de la seva família, el dels Queralt, el de Jaume de Cervera i la seva muller Blanca de Puigverd i el dels Cervelló. Encara a la galeria est hi ha un darrer sarcòfag romànic, el de Guillem II de Montcada.
Entrada a la sala capitular del monestir de Santes Creus
© Fototeca.cat
Respecte a les dependències monàstiques, les que conserven més bé l’estructura primigènia són les de l’ala est, on hi ha la sagristia, l’armarium —lloc on es guardaven els llibres del capítol—, la sala capitular, l’escala que condueix al dormitori, el parlador, la capella de Sant Benet, el celler, la sala dels monjos i una petita cambra coneguda com la presó. De totes aquestes estances, la més destacable és la sala capitular, amb una porta d’arcs bessons flanquejada de dues finestres geminades, emmarcades per dues arquivoltes en gradació suportades per columnes i capitells esculpits amb temes vegetals. Interiorment aquesta sala és de planta quadrada, i s’estructura en tres naus de triple tram cobertes amb volta de creueria, separades per columnes i capitells ornamentats amb motius similars als de les finestres. També les claus de volta de la coberta presenten relleus incisos a base de motius geomètrics, vegetals i florals.
Les dependències de la galeria sud es troben totalment alterades, i només es reconeix una gran sala coberta amb arcs diafragma que amaguen els vestigis originaris que hi poguessin haver. Seguint el característic model de l’arquitectura cistercenca, en aquesta ala sud se situaven la cuina i el refetor.
El museu
Interior del museu
© Alberto González Rovira
Al primer pis de l’edifici annex a l’extrem sud del dormitori hi ha el Museu del Monestir de Santes Creus, on es conserva un conjunt de peces procedents de diversos indrets del cenobi i del claustre romànic. Cal dir que a causa de les vicissituds sofertes pel monestir en temps moderns, per les contínues transformacions i els espolis, es desconeix la procedència originària de moltes de les peces. També la Biblioteca Pública de Tarragona estotja un important conjunt de còdexs medievals amb decoració miniada procedents de l’antic escriptori santescreuí.
La història
Les terres de la fundació primitiva a Valldaura (Vallès Occidental) foren donades (1150) per la casa de Montcada amb la cooperació de Ramon Berenguer IV i el bisbe i la canònica de Barcelona a la Grand Selva (Llenguadoc). El 1152 ja era abadia amb el nom de Valldaura. Les gestions per al trasllat culminaren amb la cessió (1158) per Ramon Alemany del territori de Santes Creus. Aturades les obres per conflicte jurisdiccional entre els bisbats de Barcelona i Tarragona, els monjos s’hi establiren el 1168 com a abadia no sotmesa a cap bisbat i amb el nom de Santes Creus.
El 1174 començaren les obres de l’església, la sala capitular, el templet i el dormitori, i fou traçat el claustre cistercenc. La comunitat tingué granges agrícoles i ramaderia transhumant. Al s XII la biblioteca tenia més de 40 còdexs, i 22 més hi foren escrits abans del 1213. El cartulari major o Llibre blanc fou escrit entre el 1194 i el 1197.
El 1225 restaren inacabades i pràcticament aturades les obres monumentals. L’abat Calbó obtingué donacions dels nobles que participaren en la conquesta de Mallorca i que són enterrats al monestir. El 1229 ja havia fundat l’hospital de Sant Pere dels Pobres. Abans del 1242 hi havia un altar dedicat a sant Francesc d’Assís. L’abat Gener s’atragué el patronatge de Pere II el Gran; reprengué les obres (1276), inicià l’actual palau reial i enterrà el rei al monestir (1285).
Des del 1280, l’escriptori conegué el desenvolupament d’una notable escola historiogràfica i èpica, de la qual sortí la versió llatina del Llibre dels feits per Marsili. L’abat Bonanat de Vila-seca obtingué per a ell i els seus successors la capellania reial major de la corona catalanoaragonesa (1296); fundà els monestirs filials de Valldigna a la Safor (1298), i d’Altofonte a Sicília (1308). L’abat Pere Alegre construí el panteó de Jaume II i Blanca de Nàpols, inicià les obres del claustre major i del refetor (1313), aixecà el cimbori (1314) i intervingué en la fundació de l’orde militar de Montesa (1319), que restà sota el patronatge espiritual del monestir. L’obra del claustre, prosseguida i acabada per Reinard Fonoll entre el 1332 i el 1336, introduí l’estil flamíger anglès.
Durant l’abadiat de Ferrera fou ampliat el palau reial, però Pere III el Cerimoniós decantà el patronatge reial vers Poblet i les fortificacions que hi féu fer (1376-78) ja impediren l’expansió ulterior de la part monumental. L’abat Porta encarregà el retaule major gòtic, que enllestí Lluís Borrassà (1410). L’abat Dalmau intervingué en el Cisma d’Occident, i el papa Benet XIII visità el monestir (1410); també s’ocupà del plet dinàstic i morí com a ambaixador a Sicília (1412). Bernat Mallol escriví (1412-28) un compendi de títols de propietat, que fou actualitzat per Joan Salvador a la fi del segle. Extingit el monestir de monges cistercenques de Bonrepòs de Montsant (1453), els seus béns espirituals li foren incorporats, i entre ells les despulles mortals de la reina Margarida de Prades, després d’un plet de vint anys contra la cartoixa d’Escaladei.
A mitjan s XV culminà l’expansió territorial: l’abat exercia domini senyorial de dret públic i privat sobre castells, viles i pobles del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, la Segarra, l’Urgell i el Penedès, i el conreu de la terra, que havia estat directe, a través de les granges, fins al s XIII, esdevingué gairebé del tot a parceria i arrendament. Entre el 1489 i el 1506 Jaume Gener florí com a notable lul·lista i professor a València. Ferran II imposà com a abat Pere de Mendoza, parent seu, que governà quaranta anys i presidí el braç eclesiàstic de la generalitat. Vers el 1520 l’abat Tolrà construí cambres abacials al palau reial ja d’estil renaixentista; presidí el tribunal que condemnà l’abat Caixal de Poblet (1531). El seu successor Valls impulsà els estudis clàssics i l’escola hel·lenística de Santes Creus, que durà dos segles, i arribà a tenir un centenar d’obres gregues. Durant el seu temps, la biblioteca tenia uns 262 manuscrits i 150 incunables. Construí el pont sobre el Gaià (1549).
La construcció de la torre de les Hores per l’abat Contijoc assenyalà l’apogeu de l’estil renaixentista, que no alterà sensiblement l’obra medieval. El mateix abat havia obtingut (1567) el priorat cistercenc de l’Eula, a Perpinyà, per als monjos que estudiaven en aquella ciutat, i que posseïren fins a l’annexió del Rosselló a França. L’abat Carnisser lluità heroicament contra el projecte de congregació cistercenca de la corona catalanoaragonesa; arribà a ésser empresonat per resistència als visitadors reials i, establerta la congregació (1616), en fou nomenat visitador, però mai no exercí el càrrec. Els abats que el seguiren ja foren quadriennals.
L’abat Barberà, gran amic de Vicent Garcia, rector de Vallfogona, fou vicari general de la congregació, i la imposà a Poblet. A partir del 1625 la comunitat ocupà tota la part posterior del monestir, on havien estat instal·lats els arcs del claustre posterior, i transformà en cuina i refetor les sales del palau reial. Un nou palau de l’abat fou construït (1640) sobre l’antic hospital dels Pobres. L’altar major de l’església fou substituït pel d’escultura barroca de Josep Tremulles (1646). Fidel a la generalitat durant la guerra dels Segadors, el monestir perdé, com a represàlia (1660), el priorat de l’orde de Montesa. A la darreria del segle començà a ésser urbanitzada la plaça de Sant Bernat. Una revifalla cultural sorgí paral·lelament al procés de decadència: molts abats i monjos del s XVII i del següent foren brillants oradors, escriptors o professors del col·legi cistercenc d’Osca.
Durant la guerra de Successió el monestir fou favorable al rei arxiduc Carles III, i l’abat Oliver, botifler, hagué d’abandonar l’abadia. L’actitud del monestir fou objecte de represàlies filipistes posteriors en monjos i exabats com Guiu i Vidal i de Nin. Isidre Domingo compilà (1720) els privilegis i els títols de propietat i redactà un compendi històric del monestir. El 1733 fou construïda la infermeria i ampliat el refetor, que perdé els trets gòtics. El 1739 començà el plet de precedència amb Poblet, que fou sentenciat el 1751, a Roma, a favor de Santes Creus. L’església de Santa Llúcia, fora del recinte i parroquial d’Aiguamúrcia i les Pobles, sotmesa a l’abat, fou construïda el 1741 sobre les restes de l’antiga del segle XVI.
A la segona meitat del segle XVIII acabà la urbanització de les places, la construcció del portal de l’Assumpta i el trasllat del sepulcre dels Montcada-Medinaceli a l’interior de l’església. Els primers anys del segle XIX, a iniciativa de l’abat Bassa, Tomàs Riera relligà els volums de la biblioteca, que així han pogut ésser identificats després de la dispersió. Durant la guerra del Francès, bé que la vida monàstica no s’interrompé, l’abat Roca hagué d’absentar-se del monestir.
El 1820, suprimit el convent, els béns sortiren a subhasta. Reintegrada la comunitat el 1823, el monestir fou definitivament abandonat el 1835, arran dels fets de juliol de Reus i Barcelona. Hi hagué saqueig i incendi (1835 i 1836). El 1843 l’exmonjo Miquel Mestre, rector de la parròquia, instal·là 13 famílies a les cases dels monjos jubilats i fundà el poble de Santes Creus; demanà l’església major (1843) per a la parròquia, i la tornà al culte; més tard (1857) demanà el palau de l’Abat per a seu de l’ajuntament. El 1867 la parròquia, aleshores encara de cap bisbat, passà al de Tarragona.
El trasllat del presidi de Tarragona (1870) i la tercera guerra Carlina (1874) causaren importants destruccions, reparades per la Comissió de Monuments de Tarragona. El monestir fou posat sota la custòdia d’un conserge (1884) i el 1891 les restes de Margarida de Prades foren inhumades al panteó dels Montcada. Declarat monument nacional (1921), el primer patronat (1931) inicià la restauració total del monestir, prosseguida amb intensitat per la Comissaria de la Generalitat (1936-38). Hi hagueren projectes de cessió al bisbat de Tortosa (1850), als benedictins de Montserrat (1889), als cartoixans (1901) i als carmelitans (1947) i hom intentà d’instal·lar-hi una escola d’agricultura (1909), una residència oficial de la Generalitat de Catalunya (1937) i un parador de turisme (1969). L’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus (1947) s’ocupa d’investigar i publicar i de promoure el monument; el patronat (1951) s’encarrega de la restauració i la conservació del monestir, sota el patrocini de la Generalitat de Catalunya, que n’ha esdevingut propietària. El 1974 hi fou iniciat el museu i començaren a tenir-hi lloc diverses manifestacions culturals i artístiques.
Abaciologi de Santes Creus
| abats vitalicis | any |
|---|---|
| Guillem | 1152-1154 |
| Hug | 1154-1156 |
| Guerau | 1156-1158 |
| Pere de Puigvert | 1156-1185 |
| Hug | 1185-1200 |
| Bernat d’Àger | 1200-1222 |
| Ramon de Rifar | 1222-1226 |
| Bernat Calbó | 1226-1233 |
| Ramon | 1233-1234 |
| Arnau | 1234-1249 |
| Guerau | 1249-1255 |
| Berenguer d’Eimeric | 1255-1265 |
| Gener | 1265-1293 |
| Bonanat de Vila-seca | 1293-1308 |
| Pere d’Arters | 1308-1309 |
| Pere Alegre | 1309-1335 |
| Francesc Miró | 1335-1347 |
| Guillem de Ferrera | 1347-1375 |
| Bartomeu de la Dernosa | 1375-1380 |
| Andreu Porta | 1380-1404 |
| Bernat Dalmau | 1404-1412 |
| Pere Sarraixó | 1412-1418 |
| Domènec Vinader | 1418-1430 |
| Joan Pinyana | 1430-1438 |
| Guillem Blanc | 1438-1457 |
| Bernat Abellar | 1457-1465 |
| Pere Blanc | 1465-1479 |
| Pedro de Mendoza | 1479-1519 |
| Bernadí Tolrà | 1519-1534 |
| Jaume Valls | 1534-1560 |
| Jeroni Contijoc | 1560-1593 |
| Pere Noguers | 1593-1608 |
| Jaume Carnisser | 1608-1619 |
| abats temporals | |
| Josep de Barberà | 1619-1624 |
| Bartomeu Rovira | 1624-1628 |
| Joan Carreres | 1628-1632 |
| Rafael Voltor | 1632-1636 |
| Ramon Pagès | 1636-1640 |
| Hilarió Gil | 1640-1641 |
| Joan Bosc | 1641-1644 |
| Pere Salla | 1644-1650 |
| Josep Segrià | 1640-1652 |
| Ambròs Soler | 1652-1654 |
| Antoni Suelves | 1654-1656 |
| Pasqual Sobies | 1656-1660 |
| Antoni Sacasses | 1660 |
| Jaume Porta | 1660-1656 |
| Joan de Peguera | 1665-1668 |
| Cels de Modolell | 1668-1672 |
| Antoni Lleó | 1672-1673 |
| Cels de Modolell* | 1673-1676 |
| Josep Canals | 1676-1680 |
| Cels de Modolell** | 1680-1681 |
| Pau Miracle | 1681-1684 |
| Joan Baptista de Montagut | 1684-1688 |
| Pau Miracle* | 1688-1693 |
| Jeroni de Vidal i de Nin | 1693-1696 |
| Jaume Oliver | 1696-1700 |
| Joan Baptista Montagut* | 1700-1704 |
| Jaume Oliver* | 1705 |
| Joan Torrent | 1706 |
| Tomàs de Vidal i de Nin | 1706-1708 |
| Francesc Guiu | 1711-1716 |
| Anselm Soler | 1716-1720 |
| Maur Vallès | 1720-1725 |
| Francesc Huguet | 1725-1728 |
| Agustí de Campderrís i Figuerola | 1728-1732 |
| Josep Francesc Padró | 1732-1736 |
| Francesc Huguet* | 1736-1739 |
| Joan Baptista Papiol | 1739-1740 |
| Benet Llord i Montguió | 1740-1744 |
| Josep Francesc Padró* | 1732-1736 |
| Miquel de Lledó | 1748-1752 |
| Pau Comes | 1752-1756 |
| Ramon Burset i Puig | 1756-1760 |
| Felip de Moixó | 1760-1764 |
| Pau Comes* | 1764-1768 |
| Ramon Burset i Puig* | 1768-1772 |
| Josep Franquet | 1772-1776 |
| Antoni Folc | 1776-1780 |
| Josep Terròs | 1780-1784 |
| Joan Sabater | 1784-1789 |
| Josep Mestres | 1789-1792 |
| Francesc Aldivert | 1792-1796 |
| Tomàs Riera | 1796-1780 |
| Josep Bassa i Virgili | 1800-1805 |
| Bernat Moretó | 1805-1806 |
| Josep Roca | 1808-1815 |
| Joan Barba i Roca | 1815-1819 |
| Benet Vives i Pi | 1819-1826 |
| Macià Belart | 1826-1830 |
| Pere Carrera i Torrent | 1830-1834 |
| Josep M. Ballester*** | 1834-1836 |
| * segon cop; ** tercer cop; *** prior-president | |