Llicenciat en dret. La seva tasca historiogràfica respongué, com el conjunt de la seva complexa feina editorial, a les mateixes raons que l’impulsaren a traduir Antoine de Saint-Exupéry o a facilitar eines per a l’ús correcte de la llengua catalana. Fou un excel·lent representant de la categoria d’historiadors que, situats al marge dels àmbits acadèmics i universitaris, i empesos per motivacions de caràcter patriòtic, feren estudis i confegiren obres que omplien buits i rescataven de l’oblit moments cabdals del passat nacional. A ell li tocà de fer-ho des de mitjan dècada del 1950, en ple franquisme.
La primera de les seves dues grans monografies històriques fou L’Onze de Setembre (1964); d’aquest llibre se’n feren un parell d’edicions més al llarg del 1977, fet que il·lustra la funció que exercí en la recuperació de la memòria històrica durant la transició a la democràcia. L’obra, amb una descripció positiva i molt acurada dels fets, un treball cartogràfic de qualitat remarcable i una interpretació de fons que enllaçava amb el que havia escrit Ferran Soldevila, aspirava a mantenir viu, o a recuperar, el record dels esdeveniments que tingueren lloc arran de la guerra de Successió i, particularment, els efectes de la derrota i la repressió dels austriacistes el 1714. L’Onze de Setembre, tot i que no comptava amb un aparell crític, seguia, però, amb un rigor remarcable els testimonis del moment, i, especialment, les monumentals Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725 de Francesc de Castellví i Obando. Així mateix, tingué en compte els estudis que sobre aquest període acabaven de fer Josep Iglésies, Joan Mercader, Jordi Nadal i Emili Giralt, Joan Reglà, Pierre Vilar i Pere Voltes i Bou, entre d’altres. Una de les dades més singulars de l’obra històrica d’Albertí és, tal vegada, l’interès que mostra pels personatges concrets que protagonitzaren els esdeveniments objecte d’estudi. Les pàgines del volum estan plenes d’aproximacions biogràfiques que faciliten al lector un autèntic paisatge farcit de figures humanes.
Amb tota seguretat, l’esforç menat en aquesta direcció durant el procés d’elaboració de L’Onze de Setembre, li facilità el treball que, entre el 1966 i el 1970, donà a llum el seu Diccionari biogràfic. Es tractava d’un repertori que incloïa, entre d’altres, una àmplia presència dels catalans a cavall dels segles XVII i XVIII, així com de la Renaixença i la primera meitat del segle XX, i que esdevingué una obra de referència.
El 1972 publicà El republicanisme català i la Restauració monàrquica (1875-1923) i un any més tard en sortí la segona edició. Aquesta obra reuneix algunes característiques molt similars a L’Onze de Setembre: absència d’aparell crític, voluntat de fidelitat als documents, d’exactitud i d’equilibri en la presentació dels fets, i interès pels protagonistes de la història. En aquest cas, l’autor fa un buidatge força sistemàtic de la premsa republicana i d’altres orientacions. Al costat del material hemerogràfic, també fa ús d’algunes de les aportacions més significatives de la història política que s’escrivia en aquell moment, com els treballs de Miguel Martínez Cuadrado sobre l’etapa de la Restauració o el d’Isidre Molas sobre la Lliga Catalana. La renúncia a l’aparell crític es fa en nom de l’economia d’espai per un llibre que presenta, amb un excés de modèstia, com a “obra de resum”. Segurament és una decisió adoptada, com a L’Onze de Setembre, a fi de facilitar-ne la lectura al gran públic. Potser l’aspecte més problemàtic, tal com reconeixia el mateix autor, és la poca informació sobre els resultats electorals, feblesa que té molt a veure amb l’escàs desenvolupament d’aquests estudis a Catalunya en el moment en què es redactà el llibre. En tot cas, per l’amplitud de la panoràmica que ofereix, la finor analítica i la capacitat de destriar filiacions, adhesions, ruptures i continuïtats en un món tan complex com el del republicanisme català, aquest llibre continua essent un treball de consulta obligada com a síntesi operativa del moviment republicà al llarg del mig segle que va de la caiguda de la Primera República a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.
Molt actiu a la postguerra, també publicà un Diccionari castellà-català, català-castellà (1961), reeditat diverses vegades, i un Diccionari de la llengua catalana (1975). Del 1954 al 1962 edità seixanta-vuit títols en la “Nova Col·lecció Lletres”, que incorporà força autors inèdits a les lletres catalanes, i el 1957, la publicació miscel·lània “Quart Creixent” (quatre números).
Com a editor (Albertí) i distribuïdor de llibres (Difusora General) destaca la reedició dels diccionaris bilingües castellà-català, català-castellà i del Diccionari de la llengua catalana i la publicació del Diccionari de la llengua catalana il·lustrat.
Traduí, entre d’altres autors, Saint-Exupéry, A. Tabucchi o M. Tomnier). Dedicat a la investigació en el camp de la ceràmica, fou un dels promotors de la Societat Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa (fundada el 1980).