Cursà la carrera d’Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior de Sevilla i es titulà a l’Escola d’Arquitectura (ESARQ) de la Universitat Internacional de Catalunya. Al final del segle XX i començament del XXI, obrí en el debat arquitectònic espanyol una nova via no estrictament formalista, centrada en la reflexió ètica, social i política de l’habitar en la ciutat contemporània. Amb el seu estudi d’Arquitectura, “Recetas Urbanas”, plantejà la qüestió mitjançant un sistema d’intervencions més o menys efímeres que tracten d’aprofitar els espais públics i privats burlant la lògica comercial del sòl urbà. D’aquesta manera ha aprofitat tot tipus de buits legals a les ordenances municipals. Amb un discurs proper a les tendències conceptuals de l’art contemporani, la seva obra, per tant, no és tant una col·lecció de productes físics, sinó un recull de situacions que permeten la reflexió sobre la qüestió de l’ús de l’espai. Com mostren les ocupacions d’espais públics amb contenidors o la construcció de “pròtesis” en façanes o patis, les seves actuacions qüestionen el control institucional sobre la manera d’habitar de l’ésser humà, tot defensant l’exercici lliure de la pròpia ciutadania. Els seus projectes conformen, així, “receptes urbanes” que es poden aplicar lliurement. Destaquen, per exemple, les “sábanas rígidas” amb les quals es poden ocultar construccions als terrats dels edificis (2005) o el programa de contenidors per a col·lectius socials (2008). El 2007 es publicà la monografia Situaciones urbanas, que recollí bona part de les seves experiències. Sovint les seves obres es conceben com instal·lacions artístiques i, en aquest sentit, una de les seves intervencions més destacades és l’ampliació del Centre d’Art Contemporani de Castelló (2005). En l’arquitectura residencial destaca la seva proposta de trenta-cinc habitatges per a joves a Basauri (2004-05). Ha participat en diverses exposicions i projectes experimentals i a Barcelona construí en el marc de la fira Construmat un prototipus d’habitatge anomenat “casa Pollo” (2005), instal·lat després en un solar deshabitat.