Vida i obra
Pertangué a una de les famílies de l’alta burgesia catalana i es formà al costat del seu avi, Jaume Rusiñol, fundador d’una important manufactura tèxtil. Acompanyat de Ramon Casas i Carbó, feu la volta a Catalunya amb carro, a la descoberta d’ambients i personatges inèdits. Treballà en l’empresa familiar, però, a desgrat dels seus, s’interessà per la pintura. El 1890 exposà la seva obra a la Sala Parés juntament amb Ramon Casas i Enric Clarasó, amb els quals continuà realitzant presentacions col·lectives fins el 1930. Decidit a rompre amb la imposició familiar abandonà les seves obligacions laborals —confià la direcció de filatures Rusiñol Germans de Manlleu al seu germà Albert— i se n’anà a París el 1888, i hi residí llargues temporades per espai de set anys.
Col·leccionà ferros vells, els valorà artísticament i comprà a Sitges un casal on els guardà i exposà, El Cau Ferrat, juntament amb altres peces artístiques. La seva ruptura amb els preceptes burgesos no prengué un to social, malgrat que hom el començà a considerar un dels capdavanters del Modernisme, sinó que tendí a l’art per l’art. Participà a la tertúlia dels Quatre Gats i en fou una figura important. Del 1892 al 1899, en les seves vingudes de París, impulsà amb altres artistes i intel·lectuals la celebració de les Festes Modernistes de Sitges. Fou protagonista d’una bohèmia de la fi de segle justament titllada de “daurada”.
Com a escriptor, com a pintor i com a agitador cultural, fou una de les puntes de llança del Modernisme, i un personatge carismàtic, rebel i polifacètic, que es trobà al centre de l’actualitat i la polèmica cultural catalana al tombant del segle XIX i les primeres dècades del XX.
La seva obra literària, que escriví i reelaborà tant en català com en castellà, arrencà amb les cròniques de viatge Impressions d’una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll (1881) i El castell de Centelles (1882), i continuà amb les seves assídues col·laboracions a La Vanguardia. Precisament, les que hi publicà arran dels viatges que feu a París entre el 1890 i el 1892, descrivint la vida bohèmia del barri de Montmartre, les aplegà el 1894 a Desde el Molino, il·lustrat per Casas.
Participà dels corrents artístics contemporanis en voga, vinguts de París i del nord d’Europa, cosa que fa que les proses d’Anant pel món (1895) estiguin recorregudes per una estètica decadentista i una visió agredolça i distanciada de l’existència humana. Algunes de les peces del llibre són, de fet, poemes en prosa que preludien el que serà Oracions (1897), un volum més unitari que l’anterior, clarament situat en la línia estètica del decadentisme (tot i que és difícil destriar-ne el vessant més purament simbolista del prerafaelita). L’artista s’hi presenta com un ésser amb una sensibilitat única, perceptor del misteri del món i sacerdot de la Bellesa.
Les narracions dels Fulls de la vida (1898), que posteriorment transformà selectivament en obres dramàtiques, mantenen les mateixes línies estètiques i ideològiques. No obstant això, i encara que la seva defensa de l’art per l’art s’enfrontava amb l’ordre moral i estètic dels sectors conservadors de la societat, Rusiñol no deixà de cercar-ne puntualment el beneplàcit. En la mateixa línia de compromís amb la tradició s’ha d’entendre la seva defensa de la regeneració d’una institució tan denostada pels modernistes com fou la dels Jocs Florals.
El 1890 havia donat a conèixer la seva primera obra teatral, el monòleg humorístic L’home de l’orgue, estrenat al Teatre Novetats i editat a L’Avenç. Amb L’alegria que passa (1898), publicada a L’Avenç i representada al Teatre Íntim d’Adrià Gual, obtingué les felicitacions de la crítica i del públic. L’obra aborda, des d’un simbolisme conciliat amb elements costumistes, un dels temes que ja havia tractat anteriorment en la seva obra: la marginació de l’artista enmig de la grisor i el prosaisme de la societat. Rusiñol avançà una mica més en un teatre simbolista amb El jardí abandonat (1900), però al mateix temps anà formalitzant les seves propostes esteticistes des de paràmetres més oberts al públic amb obres com Cigales i formigues (1901). El 1907 publicà La mare (1907).
És la mateixa dualitat que es fa present a El poble gris (1902), una obra a mig camí entre la narrativa curta i la novel·la. Tanmateix, la seva batalla per la professionalització de l’artista (que assolí amb prou èxit en la seva obra pictòrica) el portà pel camí de l’abandó progressiu d’exigències estètiques per aconseguir el rendiment comercial, tot buscant temes d’actualitat, susceptibles de provocar ressò a través de l’escàndol i de la polèmica. En aquesta línia, Rusiñol fa una aproximació al teatre regeneracionista amb Llibertat! (1901), on critica l’estretor de mires de les dretes i les esquerres, i L’hèroe (1903), on desmitifica la guerra colonial del 1898 i els qui hi intervingueren, al mateix temps que continua plantejant la seva reflexió sobre el paper de l’artista al món, ara des de posicions menys radicals i des de propostes formals més convencionals. Hom ho veu en obres com El malalt crònic (1902), Els jocs florals de Can Prosa (1902), El pati blau (1903) o El místic (1903) inspirat en la figura de Jacint Verdaguer.
La davallada fins als gustos del públic majoritari es fa més evident a partir del 1904, quan Rusiñol cedeix els drets de la seva obra a Antoni López, editor de L’Esquella de la Torratxa. Des de l’estrena del sainet Els punxa-sàrries (1904), la nova trajectòria de Rusiñol es desplegà, durant més de vint-i-cinc anys, en un seguit de peces comercials de gènere melodramàtic i farsesc, amb sainets i vodevils, habitualment amb un marcat component humorístic. Són una trentena d’obres, que van des de La lletja, el monòleg L’escudellòmetro, o El bon policia, totes del 1905, fins a Miss Barceloneta (1930), passant per El senyor Josep falta a la dona o bé La dona del senyor Josep falta a l’home, totes dues del 1915 i que signà Jordi de Perecamps.
En aquesta línia, Rusiñol escriví també quatre novel·les, que també adaptà a l’escena, i que segueixen plantejaments similars: L’auca del senyor Esteve (1907) —que ha esdevingut un referent de la narrativa modernista de to costumista—, El català de la Mancha (1914), de la qual feu una versió teatral el 1918, La “Niña Gorda” (1917) i En Josepet de Sant Celoni (1919). Aquestes obres estan protagonitzades per personatges moguts per ideals que no encaixen dins el funcionament de la realitat. És el mateix tipus de protagonistes de les narracions d’Aucells de fang (1905), on l’autor palesa el seu desengany i la seva insatisfacció vers una concepció minoritària de la literatura.
Amb el seu persistent conreu del teatre i de la novel·la, Rusiñol anava a la contra del projecte cultural noucentista. Reaccionà al desprestigi al qual es veié abocada la seva obra per part del nou programa institucionalitzador. Fruit d’aquesta reacció és la rèplica al Glosari de Xènius que publicà amb el pseudònim de Xarau a L’Esquella de la Torratxa (1907-25), on col·laborava com a dibuixant des del 1890, assolint-hi per la gran difusió de la revista una gran popularitat, recollida fins i tot a nivell popular per un extens anecdotari, sovint apòcrif. Alguns d’aquests escrits quedaren recollits a Glosari (1912), L’illa de la calma (1913), Màximes i mals pensaments (1927) i Coses viscudes (1927).
En els anys posteriors i fins a la seva mort (a Aranjuez, on seguia amb les seves cèlebres pintures de jardins), Rusiñol fou finalment objecte de nombrosos reconeixements i homenatges. El 1947 se n’editaren les Obres completes.
El seu sentit irònic, que traeix un escepticisme cada cop més accentuat, creix amb el pas dels anys i es converteix en paradigmàtic. Hom ha qualificat el seu estil de “desídia dialectal”, retret que, tot i ésser cert, no afecta l’eficàcia del seu barceloní viu i directe, escoltat en els barris menestrals de la ciutat, més corromput en els medis burgesos i mínimament reelaborat per l’autor. El seu prestigi resistí l’ensorrada del Modernisme, però la seva figura restà més i més aïllada, tant pel que fa als nous corrents pictòrics com els literaris.
Jardí, de Santiago Rusiñol
© Fototeca.cat
Com a pintor, fou deixeble de Tomàs Moragas, malgrat l’oposició familiar que el volia apartar de l’art. Exposà obres a la Sala Parés des del 1874 i deu anys després participà a l’exposició inaugural de la nova Sala Parés.
D’aquella primera etapa sobresurt Port de Barcelona (Sitges, Maricel). Se sentí particularment atret pel naturalisme plàcid de Joaquim Vayreda. Feu el seu primer viatge a París (1888) amb Enric Clarasó, però no s’hi instal·là fins l’any següent, quan, assidu de l’Académie de la Palette, on corregien Carrière i Puvis de Chavannes, s’establí a Montmartre i esdevingué inseparable de Ramon Casas en una etapa en què l’art de tots dos s’assembla força sota la influència de Degas, Whistler i l’estampa japonesa. Conegué i retratà Eric Satie i altres personatges de la bohèmia montmartresa.
L’exposició que feu a Barcelona (Sala Parés 1890) amb Casas i Clarasó —tríada que exposaria reiteradament fins el 1930—, significà la introducció a Catalunya d’un art que per la seva modernitat fou designat per la crítica amb el nom de Modernisme i que se centra en figures (Novel·la romàntica, MNAC), temes quotidians i del paisatge urbà de Montmartre (La cuina del Moulin de la Galette, MNAC; Pati de Montmartre, El Cau Ferrat). Lligat al grup de L’Avenç, col·laborà en la revista a les seves dues etapes. El 1892 anà a viure en un barri menys bohemi de París, l’Île de Saint Louis, on protegí un temps Carles Mani i Roig.
L’editora de La Vanguardia publicà Impresiones de arte (1897), on recollia impressions de París, Itàlia i Andalusia, amb il·lustracions dels seus companys Zuloaga, Mas i Fontdevila, Utrillo i Oller. Vers 1894-95, influït pel prerafaelitisme, derivà cap al simbolisme (La Pintura, La Música, La Poesia, Sitges, El Cau Ferrat), tendència que arran del seu viatge a Granada centrà en la temàtica de jardins. N’exposà una sèrie a la galeria L’Art Nouveau de París (1899) i a la Sala Parés (1900): és la sèrie de la qual reuní una selecció en la col·lecció de làmines que titulà Jardins d’Espanya (1903). El 1899 pintà a Mallorca, on acompanyà Joaquim Mir, que després se separà d’ell. Malgrat que, establert a Catalunya, continuà participant en exposicions de París i n’hi feu alguna d’individual (galeria Georges Petit, 1906).
Estigué casat amb l’autora teatral i pintora Lluïsa Denís. La seva filla Maria Rusiñol i Denís (Barcelona 1887 — 1972) feu dibuixos i aquarel·les modernistes i decorà porcellanes (Museus d’Art de Barcelona i Cau Ferrat de Sitges); publicà Llibre de versos (1928), el poema rural L’arma (1953) i la biografia Santiago Rusiñol, vist per la seva filla (1950).
Bibliografia
- Casacuberta, M. (1992): “Estudi introductori”, dins Rusiñol, S.: Teatre simbolista. Barcelona, Edicions 62, p. 7-50.
- Casacuberta, M. (1997): Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Barcelona, Curial / PAM.
- Casacuberta, M. (1999): Els noms de Rusiñol. Barcelona, Quaderns Crema.
- Casacuberta, M. (1999): Santiago Rusiñol i el teatre per dins. Barcelona, IT.
- Gallén, E. (1986): Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, J. (dir.): Història de la literatura catalana. Part moderna. Barcelona, Ariel, vol. 8, p. 449-471.
- Laplana, J. de C. (1995): Santiago Rusiñol. El pintor, l’home. Barcelona, PAM.
- Laplana, J. de C. (2004): La pintura de Santiago Rusiñol. La vida, l’obra i la crítica. Catàleg sistemàtic. Barcelona, Mediterrània.
- Marfany, J.Ll. (1975): Aspectes del Modernisme. Barcelona, Curial, p. 211-227.
- Panyella i Balcells, V. (2000): Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol: París, Sitges, Granada. Barcelona, Curial / PAM.
- Panyella i Balcells, V. (2003): Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona, Edicions 62.
- Sánchez Rodrigo, L. (1992): Oracions a la natura. La prosa poètica de Santiago Rusiñol. Sitges, Grup d’Estudis Sitgetans.