D’origen confús, cal situar-ne el precedent al segle XV (ensalades, villancicos, etc.). El nom prové del palauet de la Zarzuela, situat als afores de Madrid, on al segle XVII es feren les primeres representacions d’aquest gènere. La rodalia del palau acollia les nombroses partides de caça que tant agradaven al rei Felip IV. Al capvespre era habitual la representació d’espectacles teatrals amb música, que tenien, però, una durada inferior a la de les comèdies tradicionals. És difícil establir amb precisió els orígens de la sarsuela, gènere estretament relacionat amb la presència de la música en moltes obres de la tradició teatral hispànica. El jardín de Falerina (1648), amb text de Pedro Calderón de la Barca i música de José Peiró, és considerada, no sense polèmica, la sarsuela més antiga de les conservades. El mateix Calderón n’escriví d’altres, com El golfo de las sirenas (1657) o El laurel de Apolo (1657). Entre els autors de la música de les primeres sarsueles sobresurt la figura de Juan Hidalgo, membre destacat de la capella reial, autor d’òperes i també de sarsueles com Los celos hacen estrellas (1672). Les primeres obres d’aquest gènere eren de temàtica mitològica i es caracteritzaven per una gran qualitat literària i musical. Abans d’acabar el segle XVII, la figura de Sebastián Durón proporcionà títols de gran relleu com Salir el Amor del Mundo (1696) i Las nuevas armas de amor (~1711). Malgrat la decadència del gènere, durant el segle XVIII es destacaren C. Julians, a Palma (Venus y Adonis, 1739), i J. Baptista Colomés, a València (Débora y Barne, 1751). Els compositors catalans Lluís Misón i Pau Esteve compongueren sarsueles de gran qualitat per als teatres de Madrid i influïren en l’evolució del gènere. Ocasionalment se’n representaven també als teatres de Barcelona i València. V. Martín i Soler compongué una sarsuela de costums, La madrileña o el tutor burlado (1776). També destacaren J.B. Diamante i, a l’inici del segle XVIII, J. Cañizares, amb compositors cada cop més influïts per l’òpera italiana (sarsueles a la italiana).
La sarsuela del segle XVIII estava destinada a competir amb la presència cada cop més freqüent de l’òpera italiana, que fou l’espectacle predilecte dels reis Felip V i Ferran VI. El mallorquí Antoni Lliteres i, posteriorment, José de Nebra són dos dels compositors importants de les primeres dècades del segle XVIII. Del primer destaquen produccions com Acis y Galatea (1708), que es representà també a València i Portugal. En Viento es la dicha de amor (1743), de Nebra, és evident la influència de l’òpera italiana. Al final del set-cents, els treballs signats pel dramaturg Ramón de la Cruz i el compositor Antonio Rodríguez de Hita constituïren un nou capítol brillant en l’evolució de la sarsuela. A ells es deu la introducció dels elements populars en els llibrets i en la música, amb títols com Las segadoras de Vallecas (1768) i Las labradoras de Murcia (1769). També alguns compositors estrangers establerts a Espanya feren incursions dins d’aquest gènere. És el cas de Luigi Boccherini, autor, entre d’altres, de La clementina (1786), el qual ja havia tingut un precedent al principi de segle en un altre italià, Francesco Corradini.
Al final del segle XVIII i principi del XIX la sarsuela semblava haver caigut en l’oblit a causa de la difusió i l’èxit de l’òpera italiana a tot Espanya i també per la popularitat d’una altra modalitat musical, la tonadilla escénica, que conegué en aquest període un gran desenvolupament. No fou fins a mitjan segle XIX que se’n produí un autèntic redescobriment. Els antecedents es poden situar en la representació al Conservatori de Madrid de Los enredos de un curioso (1832), amb música de Pedro Albéniz, R. Carnicer, Piermarini i B. Saldoni. Un èxit més significatiu fou el que obtingué el compositor Rafael Hernando amb Colegialas y soldados (1849), obra que contribuí de forma decisiva a establir algunes de les característiques estilístiques de títols posteriors.
La consolidació de la sarsuela al segle XIX, reivindicada com a gènere nacional, arribà amb els compositors Joaquín Gaztambide, Cristóbal Oudrid i Francisco Asenjo Barbieri, agrupats en la Sociedad Artística que es constituí com a base per a la seva producció i difusió per tot Espanya. Gaztambide estrenà la seva primera sarsuela, La mensajera, el 1849. La seva producció, caracteritzada per un sentit dramàtic brillant i per l’espectacularitat de les seves propostes, té títols destacats com Catalina (1854), Los magyares (1857) i El valle de Andorra (1852), inspirada en l’obra homònima de F. Halévy, autor d’òperes i operetes franceses, que influïren molt en el desenvolupament de la sarsuela del vuit-cents. Més important encara fou la contribució de Barbieri, que combinà la seva activitat de musicòleg amb la de compositor. Dels seus primers treballs destaca la partitura en tres actes de Jugar con fuego (1851), amb text de Ventura de la Vega. Altres títols molt significatius de la seva producció, formada per prop de noranta sarsueles, són Los diamantes de la corona (1854), Pan y toros (1864), obra d’ambientació goyesca, i El barberillo de Lavapiés (1874), impregnada de música popular. El dominó azul (1853) i El grumete (1853), aquesta amb llibret de García Gutiérrez, foren dues sarsueles d’èxit d’Emilio Arrieta, l’autor de la famosa Marina, estrenada originalment com a sarsuela i convertida posteriorment en òpera. El murcià Manuel Fernández Caballero, més jove que els anteriors i situat en una generació intermèdia entre les produccions de Gaztambide i Barbieri i les de Chapí i Bretón, estrenà títols com El dúo de la Africana (1893), El cabo primero (1895) i Gigantes y cabezudos (1898).
Com passà a Madrid, a Catalunya arrelà amb força la sarsuela dels compositors castellans, però també d’autors com el menorquí Nicolau Manent, que escriví La tapada del Retiro (1853), representada al Gran Teatre del Liceu, i que col·laborà amb Serafí Pitarra en títols com La festa del barri (1872). P.M. Marquès compongué sarsueles d’un èxit extraordinari, entre les quals es destaquen El anillo de hierro (1878) i El monaguillo (1891). Altres compositors destacats de l’època foren Francesc Porcell, Josep Ribera, Gabriel Balart (Amor y arte, 1868) i Joan Garcia Català. Josep Pujadas, amb Setze jutges, i Josep Anselm Clavé, amb L’aplec del Remei (1858), obriren el camí a la representació de sarsuela en català. Nombrosos teatres barcelonins com el Tívoli, el Novedades o El Dorado s’ompliren d’un públic aficionat al nou gènere. Aquesta predilecció es produí també en altres ciutats catalanes, a València i a les Illes, on es representaren les obres madrilenyes d’èxit al costat de produccions d’autors locals de vegades molt destacats, com és el cas de Pere Miquel Marquès. Abans d’acabar el segle XIX, aparegueren dues figures molt notables: Tomás Bretón i Ruperto Chapí. El primer, ambiciós compositor d’òperes com Los amantes de Teruel i La Dolores, escriví una de les sarsueles més emblemàtiques, La verbena de la Paloma (1894), que reflecteix millor que cap altra l’ambient del Madrid del seu temps i que és considerada una de les obres mestres de l’anomenat género chico, de durada més breu que la sarsuela gran i caràcter costumista, molt proper teatralment al sainet. L’obra de Ruperto Chapí inicià amb La tempestad (1882), una sèrie d’obres d’una gran personalitat, com El rey que rabió (1891), que mostren l’habilitat del compositor en terrenys distants, des del género chico —cas de La revoltosa (1897)— fins a obres més ambicioses com La bruja (1887) o l’òpera Margarita la tornera (1909). L’habilitat de Bretón per a retratar la societat i els ambients populars de Madrid fou característica també d’un altre contemporani, Federico Chueca, autor de la famosa La Gran Vía (1886) i Agua, azucarillos y aguardiente (1897), peces de melodia fàcil i gran vitalitat teatral. La sarsuela d’aquella època adoptà molts elements folklòrics i ritmes musicals de moda com és el cas del xotis. El llenguatge utilitzat en els llibrets era molt popular i comunicava fàcilment amb les masses. No faltaren les polèmiques i els detractors del nou gènere, entre els quals es troba Felip Pedrell, que reivindicaven música i obres de teatre musical més ambicioses.
La decadència del género chico s’inicià en les primeres dècades del segle XX i el públic inclinà les seves preferències cap a la sarsuela gran, de més d’un acte. La primera part del XX fou un moment de gran efervescència que coincidí amb l’estrena d’alguns dels títols més paradigmàtics, com Maruxa (1914), Bohemios (1904) i Doña Francisquita (1923), totes tres del català Amadeu Vives, que s’havia establert a Madrid. Com havia passat abans amb l’òpera italiana i l’òpera còmica francesa, el teatre musical europeu —especialment l’opereta vienesa, molt representada a Espanya— continuà exercint una gran influència en l’evolució de la sarsuela. Així ho fan palès les produccions dels valencians Josep Serrano, Manuel Penella, Tomàs López i Vicent Lleó, autor d’una sarsuela tan popular com La corte del Faraón (1910). Tampoc no és difícil trobar reminiscències del verisme italià en obres com Las golondrinas (1914), de J.M. Usandizaga, i en algunes pàgines de la producció de Jacinto Guerrero, amb títols tan populars com Los gavilanes (1923), El huésped del sevillano (1926) i La rosa del azafrán (1930). El compositor basc Jesús Guridi feu una incursió en el gènere amb El caserío (1926) i el gallec Reveriano Soutullo escriví també nombroses sarsueles, algunes en col·laboració amb Joan Vert, que mostren com la composició sarsuelística estava dominada en bona part per autors de la perifèria de la Península (Galícia, País Basc, Catalunya i València, principalment).
L’èxit aconseguit a Catalunya per la sarsuela en català Lo somni de la Innocència (1895), d’Urbà Fando (text de Conrad Colomer), prosseguí amb dos dels títols més populars escrits en aquesta llengua, Cançó d’amor i de guerra (1926) i La legió d’honor (1930), musicats per Rafael Martínez i Valls. Els anys que precediren l’esclat de la guerra foren molt rics en estrenes. S’han de destacar títols com Luisa Fernanda (1932), de Federico Moreno Torroba, i La tabernera del puerto (1936), de Pablo Sorozábal, autors tots dos de treballs de gran qualitat musical. Fou també l’època d’intèrprets tan reconeguts com Emili Vendrell i Marcos Redondo, entre molts d’altres. La guerra i la postguerra trencaren d’una forma molt abrupta aquesta etapa daurada de la sarsuela. Després del 1939 s’entrà en una fase de declivi, tot i que alguns compositors com els ja esmentats Moreno Torroba i Sorozábal continuaren estrenant noves produccions, que no tingueren, però, l’èxit de les anteriors. La sarsuela mantingué un públic entusiasta, que anà, però, minvant fins a arribar a l’estat actual, en què els afeccionats a aquest gènere s’han de conformar sovint amb representacions de companyies de segon ordre. Malgrat tot, no han faltat algunes representacions de qualitat, principalment al Teatro de la Zarzuela de Madrid, però també en altres escenaris. La sarsuela ha mostrat prou vitalitat en els últims anys tant en el terreny discogràfic, amb l’edició de nous enregistraments, com en algunes apostes escèniques de qualitat realitzades per Emilio Sagi i molt recentment per Calixto Bieito i Paco Mir, que mostren l’interès del món del teatre per recuperar un gènere massa sovint menystingut.
Bibliografia
- Alier, R., Aviñoa, X. i Mata, F.X.: Diccionario de la Zarzuela, Daimon, Barcelona 1986
- Cotarelo y Mori, E.: Historia de la Zarzuela desde su origen a fines del siglo XIX, Tipografía de Archivos, Madrid 1934
- García Franco, M., Regidor Arribas, R.: La zarzuela, Acento Editorial, Madrid 1997
- Recasens, A.: Las zarzuelas de Antonio Rodríguez de Hita (1722-1787). Una contribución al estudio de la zarzuela madrileña hacia 1760-1770, Université Catholique de Louvain, 2001 (tesi doctoral)
- Stein, L.K.: Songs of Mortals, Dialogs of the Gods. Music and Theatre in Seventeenth-Century in Spain, Clarendon Press, Oxford 1993
- Alier i Aixalà, Roger: El libro de la zarzuela, Ediciones Daimon, Manuel Tamayo, Madrid, Barcelona 1982
- Alier i Aixalà, Roger, Aviñoa i Pérez, Xosé, Mata i Bertran, Francesc Xavier: Diccionario de la zarzuela: biografías de compositores, argumentos y comentarios musicales sobre las principales zarzuelas del repertorio actual, Ediciones Daimon, Manuel Tamayo, Madrid, Barcelona 1986
- Llopis i Carbonell, Carles: La zarzuela en sus distintas etapas, C. Llopis, Alcoy 1992
- Alier i Aixalà, Roger [et al.]: La zarzuela, Salvat Editores, Barcelona 1990
- Vidal Corella, Vicente: El maestro Serrano y los felices tiempos de la zarzuela, Prometeo, Valencia 1973