La tècnica actual permet mesurar des de l’espai magnituds tan diverses com la concentració de clorofil·la, la temperatura o el nivell del mar. L’ús massiu de satèl·lits oceanogràfics ha fet possible començar a tenir llargues sèries temporals que permeten aprofundir el coneixement dels oceans. Entre altres coses, han permès observar i entendre millor el fenomen d’El Niño, ja que el de 1997-98 pogué ésser seguit per aquests satèl·lits millorant-ne la predicció i per tant reduint-ne l’impacte economicosocial. L’àmbit d’aplicació dels satèl·lits és cada vegada més gran. Tanmateix, la salinitat és una de les variables fonamentals per a l’oceanografia. Per això, l’Agència Espacial Europea ha desenvolupat la missió SMOS (Soil Moisture and Ocean Salinity).
Al desembre del 2010, el Sea-viewing Wide Field of View Sensor (SeaWifs) deixà de funcionar aturant així gairebé 13 anys consecutius d’observacions del color de l’oceà fetes per aquest sensor. D’altra banda, la constel·lació de satèl·lits que fan observacions de l’oceà ha fet una millora qualitativa després del llançament de dos satèl·lits destinats a mesurar, per primera vegada, la salinitat dels oceans: l’SMOS, de l’Agència Espacial Europea, i l’Aquarius, de l’Agència Espacial Nord-Americana i la Comisión Nacional de Actividades Espaciales Argentina. Finalment, la gran importància de l’oceanografia operacional de les observacions fetes pels satèl·lits oceanogràfics ha fet que s’estiguin preparant constel·lacions de satèl·lits destinades a fer estudis científics dels oceans i a més a fer-ne un seguiment, com els satèl·lits europeus Sentinel.