Molt semblants als silens (silè) i sovint anomenats amb aquest nom, els sàtirs grecs —d’aspecte semianimalesc, amb banyes i cames de boc i amb unglots— eren sensuals, agressius i, fins i tot, vils, i pertanyen a aquell conjunt d’éssers que, en les més diverses mitologies, són considerats com a “dimonis dels boscs”. Relacionats amb el culte de Dionís, durant el s. V aC, participaven en els seguicis bàquics, i posteriorment foren assimilats, en llur aspecte exterior, al déu Pan. L’art grec arcaic els representà barbats, exhibint un fal·lus enorme, amb fesomia caricatural, tors nu i pilós i potes i cua de cavall. Molt freqüents en l’escultura i en la ceràmica, a partir del s. VI aC apareixen en forma més humanitzada. Praxíteles renovà definitivament llur tipologia i presentà els sàtirs com a figures adolescents, tradició que seguí l’art hel·lenístic (sàtir dormint, a la Gliptoteca de Munic), bé que sense deixar d’oferir altres tipus més tradicionals (com el de la Casa del Faune, a Pompeia). Són també freqüents en les pintures d’època hel·lenisticoromana (Museo Nazionale de Nàpols) i en els relleus dels sarcòfags.
m
Religions de Grècia i Roma