Tot i que pot aparèixer en el marc de diferents gèneres en vers i prosa, n’és característica la combinació d’un judici moral censurador i una representació ridiculitzadora d’allò que l’escriptor s’ha proposat denigrar. Sovint el seu blanc és una persona real, concreta, com passa en la invectiva; de vegades ho és un grup o institució política, una incorrecció social (com ara la hipocresia en el Tartuf de Molière) o fins i tot una particular visió del món (com la filosofia de Leibniz en el Càndid de Voltaire).
Les tècniques més usuals amb què degrada les seves víctimes són la descripció exagerada de les situacions, el retrat caricaturesc dels personatges (reduïts a estereotips), l’animalització, la paròdia, l’ús d’un llenguatge revoltant per obscè o escatològic, i, en suma, la potenciació de tots els recursos irònics del discurs. No són menys variades les formes que el text satíric pot adoptar: des de peces breus com l’aforisme, l’epigrama o el monòleg, fins a complexes narracions al·legòriques que desfamiliaritzen el món criticat, per recurs a fórmules com la faula d’animals, el viatge fantàstic (com el Gulliver’s Travels de Swift) o el relat utòpic i futurista (p. ex. la Utopia de Thomas More, o 1984 d’Orwell). En tots els casos, però, n’és típica una manca d’indulgència que l’aparta d’àmbits com els de la comicitat i la ironia, en què l’escriptor no es creu superior a la víctima, ni dotat d’uns valors gaire més assenyats que els que escarneix.
Pertoca a la literatura llatina, segons Quintilià, el mèrit d’haver-ne fet un gènere formal (i designar-lo: satura era el nom d’un plat fet de diferents viandes barrejades), per bé que el seu esperit era ja present en la comèdia grega antiga d’Aristòfanes, en les composicions de poetes iàmbics com Arquíloc i en l’obra del filòsof cínic Menip de Gàdara, molt influent entre els autors llatins i origen de la sàtira menipea. Posteriorment, Llucià de Samòsata assimilaria la modalitat al gènere del diàleg en una fórmula molt imitada. Entre els romans foren Enni i Lucili els primers d’escriure’n, però els mestres indiscutibles del període són Horaci, Persi i Juvenal en el terreny del vers i Varró, Sèneca i Petroni en la combinació de vers i prosa.
A l’edat mitjana la sàtira explotà sovint l’al·legoria moralitzadora i donà expressió inequívocament popular (en connexió amb la literatura folklòrica) a temes com l’anticlericalisme i la ridiculització de les dones. La irreverència n’és la nota predominant, present alhora en texts anònims com el Roman de Renart o Till Eulenspiegel, i en l’obra dels poetes goliàrdics o fins i tot d’autors canònics com ara Chaucer, l’Arcipreste de Hita o, més tard, Rabelais. Durant el Renaixement i el Barroc l’ascens d’una literatura de caràcter realista (com l’encarnada per la novel·la picaresca, per exemple) promogué una sàtira social i de costums en què ocasionalment expressaren el seu profund sentit moral figures tan importants com Ariosto, Cervantes, Quevedo, Donne, Shakespeare o Ben Jonson.
Però sens dubte, l’edat d’or de la sàtira té lloc durant la segona meitat del segle XVII i la primera del XVIII: el ferm consens moral que llavors assoleix l’escriptor i l’investeix com a guardià de la seva societat és la causa que vegin la llum obres de tant relleu com les escrites, a Anglaterra, per Butler, Dryden, Swift, Pope i Samuel Johnson, i a França, per La Fontaine, Molière, Pascal, Boileau i Voltaire. La progressiva pèrdua de projecció social del literat unida a la manca d’uns valors inqüestionables en substitució dels que són rebaixats farà que al llarg dels segles XIX i XX la sàtira de qualitat artística duradora, perduda la seva condició necessària, sigui cada cop més rara, tot i la importància de les excepcions, entre les quals cal esmentar autors com Heine, Byron i Auden (poesia), Larra, Gogol’, Flaubert, Hašek, Céline, Orwell, Dürrenmatt i Gras (prosa i narració), i Valle-Inclán, Brecht i Ionesco (drama).
L’abandó de grans temes morals i el creixent situacionisme de la sàtira han afavorit que, modernament, altres dominis d’expressió cultural i artística diferents del literari n’hagin estat vehicle amb una major eficàcia; així, el periodisme (mitjà per excel·lència de la sàtira política), l’acudit gràfic, el cinema, la televisió o bé les arts plàstiques, terreny amb exponents històrics tan il·lustres com els pintors Hogarth, Goya, Daumier, Grosz i Dix.
En les lletres catalanes, el conreu de la sàtira ha afavorit una sòlida i reeixida tradició, amb el brillant precedent del sirventès dels poetes trobadorescs i un text com el Llibre de les bèsties de Llull —apòleg que denuncia la injusta societat medieval— com una de les seves primeres mostres. Es pot dir que els segles XIV-XVI són els de màxima esplendor de la forma als Països Catalans: d’una banda, gràcies a la sàtira social, de reprensió del món feudal, palesa en l’anònima Disputació Disputació d’en Buc ab son cavall i en el Sermó de Bernat Metge, el Testament de Bernat Serradell o l’anticlerical Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda, i, de l’altra, a la mordaç sàtira misògina del Llibre de les dones de Francesc Eiximenis i, sobretot, de l’Espill de Jaume Roig i dels autors de l’escola satírica valenciana, com Bernat Fenollar i Jaume Gassull. Destaca, en el Barroc, la figura singular de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona.
Fou el teatre el que assegurà la continuïtat de la sàtira durant el segle XIX, i en especial de les formes populars com ara el sainet, conreat pel valencià Bernat i Baldoví i per autors com Josep Robrenyo i Frederic Soler Pitarra. El segle XX representa l’auge dels setmanaris populars, com ara Papitu, Cu-cut!, L’Esquella de la Torratxa o El be negre, mentre que en la literatura d’autor, per la seva sàtira incisiva i antiburgesa, cal esmentar Guerau de Liost, Salvador Espriu i Joan Oliver entre els poetes, i Santiago Rusiñol, Llorenç Villalonga i, més recentment, Quim Monzó i Ramon Solsona entre els prosistes. Els darrers anys, els muntatges de la companyia teatral Els Joglars han estat un paradigma de l’esperit feridor i inflexible de la sàtira.