El terme jurídic fou aplicat per Anselm de Canterbury a la redempció, en el sentit que la mort de Crist era una satisfacció vicària suficient i plena (de condigno) deguda a la justícia divina, satisfacció que era possible gràcies a la natura humana de Crist (sense pecat) i a la seva unió hipostàtica amb la segona persona de la Trinitat. La mort de Crist no era ja considerada una redempció pagada al diable (concepció antiga), sinó un deute pagat a Déu Pare. Tot i la crítica de sant Bernat, l’escolàstica l’acceptà amb matisos diversos. La teoria fou rebutjada per la Reforma.
f
Cristianisme