Sayf al-Dawlà

(Saragossa, ? — Alloch, prop de Chinchilla, Múrcia, 1146)

Sobrenom que prengué Abū Ǧa‘far Ahmad ibn Ḥūd, de la família dels Banu Ḥūd, el Safadola de les cròniques cristianes.

Fill d’'Abd al-Malik ‘Imād al-Dawlà, darrer taifa de Saragossa, heretà el castell de Rueda de Jalón. Aliat amb Alfons VII de Castella-Lleó, hi governà (1129-31) fins que l’hi lliurà en canvi de diverses possessions a la frontera toledana. Caigut l’imperi almoràvit, s’emparà de Còrdova, Jaén i Granada (1145), des d’on el seu lloctinent, ‘Abd Allāh ibn ‘Iyād, prengué Oriola i Múrcia. Poc després ibn Mardaniš de València reconegué la seva sobirania, però el seu intent d’ocupar tota l’al-Šarqīyya fracassà, tant per la resistència d’Alfons VII com pel naixent poder almohade. A la seva mort ibn ‘Iyāḍ s’independitzà a València.