Sebastià Alzamora i Martín

(Llucmajor, Mallorca, 6 de març de 1972)

Sebastià Alzamora i Martín

© Salon du Livre. Paris

Escriptor.

Llicenciat en filologia catalana (1995), fou delegat del Llibre de la Generalitat de Catalunya (2000-03), treballà a l’editorial Destino dirigint la secció de llibres en català i fou director literari de l’editorial Moll. És col·laborador habitual en revistes i diaris, com ara Serra d’Or, Lluc, El Mirall, El Temps, Avui, Diari de Balears, Diario de Mallorca, Ara i Ara Balears, on escriu un article diari des de la seva fundació (2010 i 2013, respectivament). Com a poeta es donà a conèixer molt jove amb el volum Rafel (1994), formalització de l’experiència de la mort d’un amic adolescent, i la seva obra poètica, sempre presidida per una notable maduresa, continuà a Apoteosi del cercle (1997, premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel), Mula morta (2001), El benestar (2003, guardonat amb el primer premi dels Jocs Florals de Barcelona), La part visible (2009, premi Carles Riba 2008) i La netedat (2018, premi Crítica Serra d’Or de poesia 2019).

Com a narrador publicà la novel·la experimental L’extinció (1999, premi Documenta), i aconseguí una bona recepció crítica i de públic amb Sara i Jeremies (2002, premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga), en què l’amor i el mal marquen el transcurs d’una vida. Posteriorment ha publicat en el mateix gènere La pell i la princesa (2004, premi Josep Pla); Nit de l’ànima (2007); Miracle a Llucmajor (2010); Crim de sang (2012, premi Sant Jordi 2011), obra que parteix de la matança històrica de 172 maristes a mans de nuclis anarcosindicalistes l’estiu del 1936 a Barcelona; Dos amics de vint anys (2013), recreació de l’amistat entre els poetes Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu; La malcontenta (2015), una història de revenja en la Mallorca rural del segle XIX, Reis del món (2020), en què explora l’amistat entre l’orientalista Joan Mascaró i el banquer Joan March, Ràbia (2022, premi Òmnium) i El federal (2024), sobre la revolta federalista de la Bisbal d’Empordà del 1869.

Formà part del nucli generacional anomenat Els Imparables i ha col·laborat en el llibre col·lectiu, juntament amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano, Dogmàtica imparable. Abandoneu tota esperança (2005). A la segona meitat de la dècada de 2000 dirigí la revista Cultura del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L’any 1996 rebé el premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel dels Premis 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear (1996) en reconeixement a la seva tasca de defensa i promoció de la llengua catalana a les Illes Balears. El 2020 fou elegit membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.