La seva obra és nombrosa, i es divideix en grans cases unifamiliars per a la incipient burgesia, asils (el de Romeus i el de Sant Joan Baptista) i encàrrecs d’associacions i edificis oficials de València i rodalia. Els seus edificis principals són: la part primitiva de la benèfica Associació de Nostra Senyora dels Desemparats (1864) —on emprà el ferro colat per a certes parts de la construcció—, possiblement el claustre —dòric— de la Universitat Literària i, sobretot, la Plaça de Toros (plans el 1850), d’un llenguatge neoclàssic impecable, tota de maó vist i amb capacitat per a uns 17 000 espectadors. Fou president de la Societat d’Arquitectes de València. És potser el membre més destacat de la generació del segon terç del s XIX a València —la que treballà durant una etapa d’expansió i d’alè constructiu considerables— caracteritzada per un sobri neoclassicisme acadèmic.