seca

f
Numismàtica i sigil·lografia

Casa o taller on és encunyada moneda.

En un principi, i per remarcar probablement el caràcter sagrat que hom donava a la moneda, els tallers monetaris eren agregats als temples, com ara l’Herèon de Samos, el Tesèon d’Atenes o el temple de Juno a Roma. A l’època medieval, inicialment, la fabricació de la moneda era generalment contractada a particulars per part dels comtes, i les seques poden ésser considerades tallers privats sotmesos a control per mitjà de funcionaris oficials. Els reis de Catalunya-Aragó tingueren al Principat una seca reial, la de Barcelona, que funcionà des del 1208. A mitjan s XIII fou creada la de València; Sanç I de Mallorca en creà una a Mallorca el 1315, que fou confirmada el 1344 per Pere III de Catalunya-Aragó en reincorporar el regne de Mallorca a la corona; per a l’encunyació de moneda d’or Pere III creà també una seca a Perpinyà, on més tard, tanmateix, foren encunyades monedes de billó i argent i a la fi monedes locals exclusivament. L’autoritat superior de la seca era el mestre de la seca, el qual havia de donar comptes al mestre racional o batlle de la seca. Sota les seves ordres hi havia els oficials (guardes, escrivà, assajadors, mestre de balança i a vegades el gravador dels encunys) i els monederes, que eren els qui fabricaven la moneda i eren ajudats pels obrers. Tots junts formaven el col·legi de la seca i gaudien d’importants privilegis, entre els quals el de jurisdicció privativa exercida per alcaldes elegits pel mateix col·legi, assistits per assessors. La de Mallorca gaudí d’aquesta darrera prerrogativa des del 1407. Els drets i les regalies reials de la seca de Mallorca rebien el nom de la Bossa d’Or i estigueren vinculats des del s XV fins al XIX a la família Descatllar. Al costat d’aquestes seques reials n'hi hagué d’altres de locals i circumstancials, sobretot en períodes de guerra, a les poblacions generalment importants. En general perduraren, amb períodes d’inactivitat, fins a mitjan s XIX.