El mot, en aquest cas, ha servit per a formar diversos fronts politicoideològics enfront de les pretensions eclesiàstiques. D’una banda, la història del poder polític indica una diferenciació com més va més acusada del poder civil enfront del poder eclesiàstic fins a arribar a la separació de l’església i l’estat. Quant a la ciència, almenys en el marc de l’Església Catòlica, el procés d’autonomia iniciat arran de la condemna de Galileu encara no ha acabat i en ple s. XX hom anatematitzà l'evolucionisme a partir del Gènesi, i Pius XII (Humani generis, 1950) condemnà el poligenisme. Una importància especial ha adquirit, d’ençà de mitjan s. XIX, la lluita per la secularització de l’ensenyament, dominat encara per l’Església a diversos països. Quant a la moral (darrer reducte de l’autoritat eclesiàstica), el sol intent de secularitzar-la ha estat posat sovint en qüestió: l’encíclica Humanae vitae, el 1968, ha estat una de les darreres condemnes de l’autonomia de la moral. La teorització d’aquesta secularització de la moral sol ésser anomenada secularisme.
f
Cristianisme