El terme s’estén a la dreta del nou curs del Túria i s’allarga d’W a E entre la línia del ferrocarril de València a Madrid per Albacete i les marjals pantanoses dels antics voltants de l’Albufera. L’agricultura és tota de regadiu: horta al sector occidental (hortalisses en conreu intensiu, blat de moro i tarongers), que aprofita l’aigua del Túria a través de la séquia de Favara, i arrossars a l’oriental (en regressió els darrers anys), prop de les marjals, que aprofiten la séquia de l’Or. Hi ha ramaderia porcina (uns 500 caps). La indústria tradicional és la derivada de la fusta (fabricació de mobles, amb predomini de petites empreses familiars). La població ha augmentat constantment des de la fi del s. XVIII gràcies a l’agricultura intensiva i a la industrialització; l’augment ha esdevingut intensíssim des del 1965 i la construcció de nous barris ha unit el nucli de població amb les edificacions de València, i ha esdevingut, en la pràctica, un barri de la ciutat poblat per obrers de la indústria i la construcció (64% dels actius), i dels serveis (29%). El poble (9 305 h agl [2006]; sedaviencs ; 9 m alt.) forma pràcticament un continu urbà amb els nuclis de Benetússer, Alfafar i Llocnou de la Corona. L’església parroquial de la Mare de Déu del Roser fou construïda a mitjan s XIX. Antiga alqueria islàmica, constituí un dels ravals de la ciutat de València. Depenia eclesiàsticament de la parròquia de Sant Nicolau de la ciutat. Des del s. XVI en tingué la senyoria la família Barrades. A la fi del s. XVIII encara formava part dels quarters extramurs de València.
L’església i l’ajuntament de Sedaví
© Fototeca.cat