semàntica

f
Lògica

Part de la lògica, que correspon més exactament a l’àmbit del que hom anomena metalògica i que estudia els sistemes lògics des del punt de vista de les seves possibles interpretacions, principalment la interpretació normal, o pensada en elaborar el sistema, si és que una tal interpretació existeix.

També dita teoria dels models, la semàntica dels llenguatges formals ha d’ésser distingida de la semàntica lingüística o semàntica dels llenguatges naturals. Bé que l’estudi sistemàtic de la semàntica lògica és posterior a l’estudi dels problemes sintàctics (teoria de la deducció formal en els sistemes axiomàtics) i és obra sobretot de Tarski i de Carnap, algunes nocions semàntiques són tan antigues com la mateixa lògica: Aristòtil distingia ja entre forma i contingut, i usava contraexemples per a demostrar que certes formes sil·logístiques no eren vàlides; els estoics caracteritzaren semànticament les connectives oracionals, i els medievals coneixien la distinció entre suposició material (menció d’una expressió) i suposició formal d’un terme (ús d’una expressió). La semàntica moderna té en Bolzano i Frege els seus precedents i és amb Tarski que assoleix els seus fonaments, per tal com aquest autor es proposa de definir la noció de veritat només per als llenguatges formals d’estructura totalment explícita i, així, de definir prèviament la noció de compliment, o satisfacció, per a les fórmules elementals, de donar després una definició recursiva de satisfacció per a tota classe de fórmules i d’oferir finalment la noció de veritat per a oracions o fórmules sense variables lliures. L’obra de Tarski ha permès d’emprendre amb rigor l’estudi del caràcter de satisfacció i de completesa, així com dels models, dels sistemes axiomàtics.