semàntica

f
Lingüística i sociolingüística

Part de la lingüística que estudia els significats.

El terme fou introduït per M.Bréal, a la fi del s XIX. Però la semàntica moderna arrenca pròpiament de F.de Saussure i la seva teoria del signe lingüístic. Cal no confondre el terme semàntica amb els termes semasiologia, semiologia, semiòtica, lexicologia, malgrat que algunes vegades han estat usats amb una certa indiscriminació. Semblantment, tractant-se d’un estudi dels significats, cal tenir en compte la necessitat d’una precisió en els termes significació, significat i sentit lingüístics, moltes vegades recercada i no sempre assolida. Durant molts anys, la majoria de lingüistes —tot i no poder prescindir de la consideració dels significats— han dedicat poca atenció a l’estudi de la semàntica a causa d’haver dubtat de la possibilitat d’estructurar els significats lingüístics amb el mateix rigor objectiu amb què s’han pogut estructurar les altres parts de la lingüística: la fonologia i la morfosintaxi. D’altra banda, ha semblat que el problema dels significats concernia la lògica i la psicologia igual, si no més, que la lingüística. Malgrat l’existència innegable en la llengua de certes estructures semàntiques amb marques formals o bé segons un ordre purament conceptual (paradigma) (relació associativa), la lingüística moderna ha intentat de trobar procediments estrictament lingüístics i formalment objectivables per a una estructuració dels significats. Una teoria lògica del significat (L.Hjelmslev, E.Coseriu, K.Baldinger, K.Heger, B.Pottier) intenta de descobrir unitats semàntiques mínimes o trets semànticament pertinents que constitueixen els significats dels signes (sema) (semema). Aquest tipus d’anàlisi componencial, que desemboca en una definició, està en la línia de la lògica aristotèlica, que esbrina el significat d’un mot enunciant-ne el gènere pròxim i la diferència específica. Una teoria contextual del significat, en la línia de la investigació filològica (A.Meillet, L.Wittgenstein), afirma que el significat d’un signe es defineix per la mitjana entre els seus usos lingüístics o, en altres mots, que una unitat lèxica no té significat, sinó només usos. Una teoria situacional del significat, de caràcter psicològic conductista (behaviorisme) (L.Bloomfield), afirma que el significat d’un signe és la situació en què el parlant l’enuncia i la resposta que provoca en el qui l’escolta. Totes aquestes teories intenten de descobrir una estructura interna dels significats de les unitats lingüístiques. Una altra teoria, anomenada dels camps semàntics (J.Trier), recerca la possibilitat d’estructurar els diversos signes lingüístics pel parentiu de llurs significats. Naturalment, aquesta teoria necessita prèviament l’anàlisi interna de cada signe, segons les teories anteriors, principalment la lògica. De fet, totes aquestes teories no s’exclouen, sinó que són complementàries. Sense poder ometre tampoc els aspectes connotatius de l’ús individual dels mots, que constitueix l’ampli camp del llenguatge figurat i afectiu. Els intents d’estructuració semàntica més moderns, els vinculats amb la lingüística generativa (J.J.Katz, J.J.Fodor), es mouen també en la línia de la teoria lògica del significat. En definitiva, si l’expressió lingüística (significant) és un mitjà al servei d’un fi, que és la manifestació dels continguts semàntics (significat), potser caldrà admetre obertament el recurs a procediments conceptuals, no lingüístics, quan quedin exhaurides les possibilitats de l’anàlisi formal dels significants. És a dir, caldrà restablir el pont tallat entre lògica i lingüística i acceptar l’aportació de la metodologia lògica de l’experiència no lingüística. Formalment, la llengua és un sistema de signes d’abast col·lectiu; però els qui pensen i senten són les persones, no les col·lectivitats. I les persones no són sistematitzables.