Hom en pot seguir la transformació a través d’una sèrie de formes intermèdies testimoniades per alguns fragments, com el palimpsest d’Aulus Gel·li i el papir de l’epítom de Tit Livi. El factor més important de transformació fou sens dubte el canvi d’angle d’escriptura, que de tancat passà a recte. Això provocà que no sols els gruixos i prims de les lletres s’alteressin (els traços gruixuts passaren a verticals, i els prims o fins, a horitzontals), sinó que també algunes lletres passessin a unes noves formes, com a, b, d, e, g, h, m, n, q, r, s, u; hom pot dir, doncs, que esdevingueren de tipus minúscul. Aquesta transformació se situa cap al final del s III. El nom de semiuncial li fou imposat al s XVIII, car hom pensava que derivava de la uncial, com si en fos la meitat. De fet, l’escriptura semiuncial és la que modernament hom anomena romana comuna nova. La semiuncial és a l’origen de la carolina, que, imitada al seu torn per la humanística, ha donat la lletra d’impremta dita de caixa baixa. Només s’ha conservat un còdex de procedència catalana en semiuncial, escrit a l’Urgell, ara a la Biblioteca Municipal d’Autun.
f
adj
Escriptura i paleografia