Com a moment primari del procés cognoscitiu, diferent del de la percepció, bé que sovint identificat amb ell, la sensació mai no es dóna en l’home independentment d’aquesta percepció i és alhora ordenat a la mateixa aprehensió intel·lectual ( coneixement )2 2). Objecte, en Kant, de l’anomenada estètica transcendental (entès el terme estètica en el seu sentit etimològic d'aisthánomai, ‘sentir’), el fet que aquesta sigui una part de la Crítica de la raó pura i, a més, tingui en el temps (com a forma pura de la intuïció) un vincle inqüestionable amb l'analítica transcendental (o exposició de les categories que estructuren el coneixement intel·lectual) palesa la mútua relació intrínseca i alhora la relativa distinció dels moments que integren el procés cognoscitiu; i hom pot concloure el mateix del tractament que en fa Hegel en els primers capítols de la Fenomenologia de l’esperit, on, en parlar de la sensació, no sols és presentada ja la mateixa dialèctica que determina els ulteriors moments cognoscitius, ans també és pressuposada ja com a bàsica aquella referència a la intersubjectivitat que centrarà sobretot el capítol quart, referent a la consciència de si. D’altra banda, pel que fa a la comprensió psicològica de la sensació —establerta científicament a partir de Weber, Fechner i Wundt, entre altres—, hom entén l’experiència sensible com a resultat d’un estímul i de la seva recepció activa per part del corresponent centre cerebral específic. Contemporàniament, en centrar una gran part dels seus estudis en camps d’aplicació com els de la indústria, la publicitat, la guerra, l’espai exterior, etc, la psicologia ha donat una nova empenta a les investigacions sobre la sensibilitat. Els treballs experimentals sobre les sensacions versen generalment sobre els tipus d’estímuls (i llur amplitud en relació amb els receptors), sobre els llindars de sensibilitat (és a dir, sobre les mínimes diferències notables entre els estímuls), sobre l’adaptació dels sentits (segons les diferències i la intensitat dels estímuls) i sobre les bases fisiològiques de la sensació (receptors, conductors, centres cerebrals). Més en particular versen, els referents a la visió, sobre les dimensions del color (brillantor, saturació, etc), la mescla de colors i la ceguesa envers ells; els referents a l’audició, sobre les dimensions del to (altura, timbre, etc); els referents a l’olor, sobre l’energia química de les molècules; els referents al gust, sobre la seva relació amb l’olor i sobre les qualitats gustatives (salat, amarg, dolç, etc); els referents a les sensacions epidèrmiques (calor, fred, dolor, pressió, etc), sobre la natura i localització dels corresponents receptors i sobre les variacions de sensibilitat; els referents a la sensibilitat estàtica (sentit de l’equilibri), sobre els efectes que sobre la visió té el moviment sobre la cinestèsia i les postures i sobre el control automàtic de l’activitat muscular; i els referents a la sensibilitat orgànica (consciència del que passa en els òrgans interns), sobre aquests òrgans com a propagadors de senyals de necessitat i sobre els desordres interns.
f
Filosofia
Psicologia