D’acord amb l’ordre jurisdiccional dels tribunals, n'hi ha de civils, de penals, del contenciós administratiu, de jurisdicció eclesiàstica, militar, etc. La sentència de la jurisdicció ordinària consta primerament d’un encapçalament amb indicació del lloc, de la data, del jutge o del tribunal que la dicta, del nom i les circumstàncies dels contendents, dels noms dels advocats i dels procuradors i, en cas d’un tribunal col·legiat, del nom del magistrat ponent. Segueix, després, la part dels resultants amb la relació de les pretensions de les parts i la pràctica de la prova (en les sentències penals són recollits els fets sobre els quals hom jutja, i hi ha un resultant de fets que hom considera provats). Ve, després, la part dels considerants, on la sentència és estudiada i on hom valora els diferents punts de dret i jurisprudència al·legats per les parts i on el jutge o tribunal fa les consideracions legals que creu oportunes sobre el plet. A continuació ve un paràgraf, que s’inicia amb la paraula “vist”, on són citades les disposicions legals concretament estudiades. Finalment, acaba amb el veredicte o part dispositiva. En les sentències penals cal recollir en els considerants les al·legacions definitives que fan el ministeri fiscal, la defensa i, si escau, l’acusació. Hom parla de sentència definitiva quan dóna per acabat un litigi o procés en una instància. La sentència és anomenada ferma quan és impossible d’interposar-hi cap recurs (normalment no hi ha cap sentència ferma en primera instància; sempre hi ha la possibilitat de recórrer en segona instància). Hom parla de sentència congruent quan els seus resultants i considerants són en harmonia amb les peticions del plet. La sentència és anomenada arbitral quan posa fi al judici d’àrbitres, que són persones no jutges que decideixen determinades qüestions litigioses, no penals, i a la qual les parts se sotmeten voluntàriament. A Catalunya, aquestes sentències constituïren una font de dret important. És famosa, entre altres, la dictada pel rei Jaume II en una qüestió entre el bisbe de Barcelona i els cònsols de mar sobre la captura de clergues. Hom parla de sentència interlocutòria quan és dictada en una causa incidental que produeix algun efecte definitiu important.
f
Dret processal