Sentència arbitral de Guadalupe

Conjunt de disposicions dictades per Ferran II de Catalunya-Aragó (des del monestir de Guadalupe, Extremadura).

Dictades en castellà, tant en ús de la seva submissió, al seu arbitratge com per la seva potestat reial, el 21 d’abril de 1486, per tal de resoldre el conflicte —que havia provocat ja dues guerres civils— entre els pagesos de remença i llurs senyors. La sentència extingia els mals usos, els abusos consuetudinaris i altres drets que perjudicaven la dignitat humana dels pagesos, i fixava la nova situació jurídica d’aquests respecte a llurs senyors alodials: hom els alliberava de l’adscripció a la terra, garantia llur llibertat personal i la possibilitat de disposar lliurement dels béns mobles, restant en llurs possessions com a mers emfiteutes. Continuaven tanmateix subjectes als censos, lluïsmes, delmes, primícies i les parts convingudes en les collites, etc. Quant als mals usos, els redimien amb compensacions econòmiques als senyors. Vinculava, a més, els masos rònecs a les explotacions, les quals restaren així notablement engrandides. La compensació pagada pels pagesos era de seixanta sous per cap (deu per cada mal ús), en forma de cens redimible al cinc per cent anual, una forta contribució per a indemnitzar els propietaris dels danys causats per les guerres i una multa col·lectiva de 50 000 lliures, a pagar en deu anys. La sentència es basava en gran part en el projecte de concòrdia que havia elaborat la generalitat de Catalunya el 1462, el rebuig del qual, aleshores, havia conduït a la guerra civil. Incloïa també una amnistia pels desordres de les guerres anteriors, excepte per als capitosts de l’alçament, que foren condemnats a mort, i que Ferran II s’obstinà a perseguir. Amb tot, consagrà des d’aleshores un nou equilibri del camp català, una progressió en les explotacions agrícoles i que molts, lliures ja, poguessin dedicar-se a activitats industrials, marítimes i comercials.