Les més comunes són les corresponents al sentit literal, o històric, a l'al·legòric, o espiritual, al ple i a l'acomodatici. La pràctica pastoral i la teoria de la interpretació recolliren des de l’antigor dos corrents principals: un, d’origen jueu, conegut amb el nom de midraš, i un altre, d’origen grec, l'al·legoria, que els mestres alexandrins usaren també per a interpretar els mites pagans. Del corrent del midraš, heretat a través del Nou Testament, la interpretació cristiana aprengué el sentit de la unitat de tota la història de la salvació, la qual cosa permetia de veure en les realitats i les paraules de la història passada un anunci de les realitats futures; del corrent alexandrí, d’altra banda, féu seva la tendència racionalitzant i moralitzant, que buscava en l’al·legoria un camí per a trobar un sentit més profund arreu on el text, entès literalment, semblava vulgar, absurd o poc digne de Déu. Contemporàniament els exegetes s’han refermat en l’interès pel sentit literal volgut per l’escriptor, sense negar, però, que, en el pensament de Déu, tota la història de l’Antic Testament s’encamina cap al Nou i cap als darrers temps.
m
Bíblia