Després fou inclosa en la província Narbonesa I. En l’època visigòtica reaparegué el nom per a indicar una regió força més extensa, probablement pel fet d’incloure-hi set ciutats episcopals: Narbona, Besiers, Agde, Magalona, Lodeva, Nimes i Usès i, al s VI, Elna (aleshores creada bisbat); encara, per confusió de límits amb la província Narbonesa, sovint també inclogué Tolosa i Carcassona. Durant els primers segles de la conquesta carolíngia la Septimània tornà a esdevenir una entitat geogràfica gairebé confosa amb la Gàl·lia Gòtica o Gòtia. Septimània fou de sempre estretament relacionada amb la part catalana de la Tarraconense. Les rebel·lions contra la monarquia toledana uniren les dues regions germanes, com en el cas de la del duc Pau el 673. Amb els reis dissidents Àkhila II i Ardó, Septimània (amb part de Catalunya) s’aguantà fora de la conquesta àrab, que no hi penetrà fins el 720; però mercès a la conquesta del rei Pipí el 759 ja restà lliure altre cop tot Septimània. Allí es refugiaren molts hispans del S dels Pirineus, en dues tongades: al moment de la invasió àrab (712-20) i de resultes de la campanya de Carlemany contra Saragossa (778). Hi eren agrupats en vil·les, ben distingits dels gots indígenes establerts a partir del s V. Allí, aquells hispans esperaren sens dubte la reconquesta de llurs regions d’origen. Es comprèn que fossin els primers a col·laborar amb els francs de Carlemany quan aquest començà a recuperar els antics comtats visigòtics que formarien la Catalunya Vella. D’ací també que els dirigents d’aquests gots i hispans instal·lats a Septimània fossin els caps de família de les cases comtals i dels repobladors catalans de la fi del s VIII i tot el s IX.