Africà d’origen i d’una família pertanyent a l’ordre eqüestre, rebé (191) el govern de la província danubiana de la Pannònia Superior. Proclamat emperador per les seves legions després de l’assassinat de Còmmode, hagué d’afrontar una temptativa del senat per restaurar una monarquia de tipus antoní, així com les pretensions dels pretorians, que havien proclamat emperador Didi Julià. Sever acudí a Itàlia i, després d’haver obtingut l’adhesió de la flota a Ravenna, marxà sobre Roma, on el senat s’apressà a eliminar Didi Julià (193 dC). Tot seguit reconegué el pronunciament de Clodi Albí i el legitimà com a Cèsar. Però, gradualment, procedí a la substitució de la vella guàrdia pretoriana i la conformà novament a base d’homes procedents de les províncies (sobretot de la Il·líria).
Casat amb Júlia Domna, filla d’un sacerdot romanitzat d’Emesa, alhora que amb les seves tropes il·líriques anihilava els seus adversaris (Pescenni Níger i Clodi Albí), s’autoadoptà en la família de Marc Aureli i, així, la família dels Severs esdevingué una continuïtat lògica de l'Imperium antoní.
Afavorí la formulació del nexe milícia-província i reconegué jurídicament diverses atribucions dels legionaris. Protegí també l’expansió dels cultes d’origen oriental i de forta tradició militar (Mitra) i, bé que mitjançant el reconeixement dels collegia tenuiorum fou tolerant amb els cristians, també decretà una prohibició de convertir-se al cristianisme i al judaisme i inicià una persecució, sobretot a Egipte i Àfrica. Mentre l’emperadriu Júlia Domna centrava el moviment intel·lectual i religiós i aflorava la idea de subdividir l’Imperi en dues províncies (destinades a Caracal·la i Geta), Sever lluità contra els parts.
Al seu retorn a Roma, la situació econòmica i social havia empitjorat fins al punt que moltes bandes d’esclaus i de desertors assolaven Itàlia i les províncies. De fet, hom entrava en un cercle viciós: l’afirmació de les províncies reclamava constantment la intervenció militar, i amb això quedava minvada, per la pressió fiscal, la vida ciutadana que havia determinat l’expansió de la burgesia d’Itàlia a les províncies. La mort de l’emperador, mentre dirigia una campanya contra els rebels, testimonià la lenta però progressiva dissolució del teixit connectiu de l’estat imperial.