El serf estava en una estreta subjecció respecte a un senyor o gran propietari, a través d’un vincle personal o territorial —habitualment ambdós juxtaposats— que li limitaven notablement la llibertat de domicili, fins a arribar a una adscripció a la gleva que conreava, amb caràcter vitalici i àdhuc hereditari (iuniores, solariegos, collazos, homes propis, etc., segons les diferents nomenclatures peninsulars). Anomenat també, sovint, serf de la gleva, restà adscrit a la terra de tal manera que, a més de no poder abandonar-la, era venut o donat juntament amb ella, com si en formés part. Per raó d’aquesta dependència, el serf estava obligat a nombrosos serveis en benefici del senyor (treballs personals, prestacions pecuniàries) i a sofrir càrregues arbitràries sobre el seu patrimoni, etc., algunes d’índole vexatòria, com els anomenats mals usos, que comprometien la seva dignitat civil i familiar, sense comptar les ordinàries rendes agràries derivades del conreu de les terres on havia fixat la residència.
A Catalunya, desapareguda l’esclavitud rural cap a la fi del segle X, la nova evolució social del país portà, segons Bonassie, entrat ja al segle XII, cap a una nova servitud personal i real i afectà àmplies capes de població camperola, per l’actuació abusiva dels senyors territorials i jurisdiccionals de la Catalunya Vella respecte als residents en els seus termes, amb la introducció abusiva dels mals usos i especialment de l’obligada adscripció al mas o heretat de conreu, que acabà legalitzada per les disposicions de corts del segle XIII (pagès de remença). El moviment d’alliberació de la servitud real seguí un ritme diferent segons les regions i els països.
A la península Ibèrica fou afavorit pel corrent de repoblació dels nous territoris conquerits als sarraïns; però d’una manera general hom pot dir que s’inicia precoçment a Lleó i a Castella, mentre que la feudalitat catalana el retardà notòriament, i fins que es produeixen les revoltes remences del segle XV no es converteixen els serfs rurals en mers arrendataris, lliures de les ominoses càrregues que suportaven. Al regne d’Aragó, la subjecció dels camperols a llurs senyors es mantingué encara, i amb més duresa, fins ben avançada l’edat moderna.