Sergio Ramírez

Sergio Ramírez Mercado, 
(Masatepe, Masaya, 5 d'agost de 1942)

Polític i escriptor nicaragüenc.

Llicenciat en dret a la Universidad Autónoma de Nicaragua, tingué un paper molt actiu en el moviment estudiantil revolucionari. L’any 1960 fundà a la Universitat de León la revista Ventana, i encapçalà un moviment literari amb el mateix nom. Dos anys més tard, fundà el Frente Estudiantil Revolucionario. L’any 1964 fou membre de la Confederación de Universidades Centroamericanas (Costa Rica), de la qual fou escollit president els anys 1968 i 1976. Des d’aquest càrrec, fundà l’Editorial Universitaria Centroamericana (EDUCA). Del 1973 al 1975 visqué a Berlín, com a escriptor visitant, convidat pel Servei d’Intercanvi Acadèmic Alemany.

L’any 1975 fou membre de la comissió internacional del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN). Dos anys més tard (1977), encapçalà el grup dels Dotze contra el règim de Somoza, i el 1979 tingué un paper rellevant en la junta de govern que enderrocà el règim nicaragüenc. Fou vicepresident de la república del 1984 al 1990. Aquell any, passà a ésser líder de la minoria i portaveu de l’Assemblea Nacional, càrrec que ocupà fins el 1994. El 1995 fundà el Movimiento Renovador Sandinista (MRS).

L’any 1981 fundà l’Editorial Nueva Nicaragua. Ha publicat una setantena de llibres, entre els quals destaquen les novel·les Castigo divino (1988, premi internacional Dashiell Hammett 1990), Un baile de máscaras (1995, premi Laure Bataillon 1998), Margarita, está linda la mar (1998, premis Alfaguara i José María Arguedas), Sombras nada más (2002), Mil y una muertes (2005), La fugitiva (2011, premi Metròpolis Bleu 2013), Sara (2015) i El caballo dorado (2024, premi Biennal de Novel·la Mario Vargas Llosa 2025), a més de la sèrie de novel·les protagonitzada per la policia Dolores Morales El cielo llora por mí (2008), Ya nadie llora por mí (2017), Tongolele no sabía bailar (2021) i La maldición de Ramfis (2026).

També és autor dels assaigs El pensamiento vivo de Sandino (1975), La marca del Zorro (1987) i El viejo arte de mentir (2004), de les memòries sobre la revolució sandinista Adiós muchachos (1999), i dels reculls de contes Clave de sol (1992), Perdón y olvido (2009) i Ese día cayó en domingo (2022).

La seva trajectòria ha merescut, entre d’altres, els premis José Donoso (2011), l’Ordre d’Oficial de les Arts i les Lletres de França (2013), el premi Internacional Carlos Fuentes (2014), el premi Cervantes (2017), la Medalla d’Or del Círculo de Bellas Artes de Madrid (2021) i el premi Ortega y Gasset de Periodisme (2026).

Exiliat a Espanya des del 2021, el 2023 fou privat de la nacionalitat nicaragüenca. El maig del 2026 fou elegit membre de la Real Academia Española, en la qual ingressà el novembre del mateix any, ocupant la cadira que havia deixat vacant Mario Vargas Llosa.