Situació i presentació
S'estén pel sector sud-occidental de la comarca, ja al límit amb el Baix Cinca, a banda i banda del Segre, que travessa el territori en direcció NE-SW fins poc abans de la seva confluència amb el Cinca. El municipi té una forma de mitja lluna envoltada a ponent pels termes segrianencs de Massalcoreig i de la Granja d’Escarp (entre els quals el Segre rep les aigües del Cinca), i els termes de la comarca del Baix Cinca de Fraga (NW) i de Mequinensa (SW). A llevant limita amb els termes de Maials, Llardecans i Aitona, i a migdia amb Almatret.
El sector septentrional, a la dreta del riu, on hi ha la vila i cap de municipi de Seròs (únic nucli de població agrupada) i l’antic convent de Vinganya, és el més reduït, però també el més ric del municipi, regat per l’antiga séquia de Seròs (a l’horta vella del riu) i pel canal d’Aragó i Catalunya. El sector meridional, a l’esquerra del riu, amb les restes de la basílica del Bovalar, el despoblat d’Enviure i la zona lignitífera de la Canota, més extensa, forma part morfològicament de les plataformes garriguenques, i és accidentat per relleus estrets i allargats (Montmeneu, 494 m) i valls profundes. Dins el municipi hi ha dos espais classificats en el PEIN: l’Aiguabarreig Segre-Cinca, el Montllober i els Tossals de Montmeneu. La principal via de comunicació és la carretera C-45 de Maials a Fraga, que travessa el territori de SE a NW. En direcció contrària, creua la vila una carretera local que, provinent de la Granja d’Escarp, mena a Aitona, Soses i enllaça amb la N-IIa, l’A-2 i l’AP-2.
La població i l’economia
La població (seronencs) havia estat molt important a l’edat mitjana, però amb un altíssim percentatge de moriscos, fet que motivà que l’expulsió del començament del segle XVII representés un greu despoblament. En efecte, en el fogatjament del 1365 Seròs, amb 141 focs, era una de les viles més poblades del Segrià, i en el de vers el 1381 (potser incomplet) en consten només 52. En els fogatjaments del 1497, 1515 i 1553, els focs eren 129, 159 i 189, respectivament; dels 159 focs del 1515, 124 eren famílies de moriscos, i només 35 de cristians. Aquest mateix any ja no constaven moriscos ni a Gebut, ni a Soses ni a Alcarràs. El 7 de juny de 1610 arribaren a Flix els moriscos de Seròs amb els de Lleida, Aitona, Mequinensa i Fraga i s’embarcaren al port dels Alfacs, segons una relació coetània, la gent de 179 cases de Seròs.
Aquesta vila inicià el segle XVIII amb 447 h i al llarg d’aquest segle triplicà amb escreix la població (1.385 h el 1787). S'havia duplicat el 1860, amb 2.819 h, davallà el 1900 fins a 2.683 h i el primer terç del segle XX tornà a ser positiu (3.015 h el 1930). El període que va de la dècada de 1960 al principi de la de 1990 presenta una tendència negativa: 2.570 h el 1960, 2.245 h el 1970, 2.089 h el 1975, 1.948 h el 1981 i 1.890 h el 1991. Els darrers anys del segle XX persistí el descens (1.730 h el 2001), però a l’inici del segle XXI es registrà un notable increment (1.900 h el 2005).
Aquest municipi posseeix terres llaurades, terreny forestal i pastures permanents. Mentre que el sector de l’esquerra del Segre, el garriguenc, té grans extensions improductives i agricultura de secà, el regadiu es concentra a les terres de la dreta del riu, amb l’aigua dels canals i les séquies. Hom calcula que els conreus ocupen més de la meitat de la superfície municipal, dels quals només un terç és de regadiu. L’olivera, al secà, és el conreu predominant (forma part de la zona que té la Denominació d’Origen Garrigues); els arbres fruiters són el principal conreu del regadiu, sobretot pereres i presseguers i també algunes pomeres. L’ametller es manté i l’ordi de secà és un altre dels conreus importants.
El bestiar és un bon complement de l’agricultura. Destaca la cria d’aviram (malgrat haver davallat lleugerament els darrers anys del segle XX), i de bestiar porcí, oví i la cuniculicultura. També hi ha ruscs per a la producció de mel.
A Seròs hi ha cambres frigorífiques, trulls d’oli i empreses de la construcció. Les mines lignitíferes (a cel obert) del sector de la Canota, a l’extrem meridional (que s’estenen per Mequinensa i Almatret), han estat explotades de manera intermitent per diverses empreses. L’any 2010 tancà definitivament l’explotació de la mina. El comerç i els serveis són força ben desenvolupats. El mercat setmanal és el divendres. Pel que fa als serveis bàsics, Seròs disposa d’un centre d’assistència primària (CAP) i quant a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat. El terme també compta amb algun establiment d’allotjament.
La vila de Seròs
La vila de Seròs es troba a 103 m d’altitud, a la plana de la dreta del Segre, al sector més fèrtil del terme. Es destaca al centre del nucli antic, de carrerons estrets i mal urbanitzat, la notable església parroquial de Santa Maria (1745), molt àmplia, amb creuer, majestuós cimbori, naus amb capelletes d’ordre compost i magnífica façana barroca ornada amb una rica decoració; el campanar, de torre, és vuitavat. Conservà fins el 1936 bells retaules i la imatge del Remei, gòtica, procedent de Vinganya. El Palau dels Montcada, molt degradat (llevat de la façana i l’escala senyorial, que encara es conserven en part), ha estat els darrers cent anys presó, quarter de la guàrdia civil i avui habitatge.
Pel novembre, se celebren unes jornades culturals. Pel juliol se celebra la Universitat Catalana d’Estiu de Ciències de la Natura. La festa major de Seròs se celebra entre el 7 i l’11 de setembre. Inclou el dia de la Tomata amb una guerra de tomàquets. Pel gener, el dia festiu més proper al 17, és la festa de Sant Antoni Abat i és tradicional fer una gran foguera on es couen torrades i llonganisses. El 5 de febrer és la festa de les dones casades (les Àguedes) i el cap de setmana següent la de les solteres (les Apol·lònies). Per tal de recollir diners que ajudin a organitzar les respectives festes, fan cercaviles, a més d’un esmorzar col·lectiu amb una gran foguera davant del casal. El divendres següent al Divendres Sant se celebra la festa del Sant Àngel amb una processó. Per Sant Joan es fa la revetlla popular, moment en què se celebra l’arribada de la flama del Canigó que ve d’Alcarràs. També se celebra la Mare de Déu d’Agost. El 1983 es va recuperar l’antiga festa, també en honor del Sant Àngel, que se celebrava el 2 d’octubre; és costum fer una arrossada popular.
Altres indrets del terme
Vinganya
Uns 2 km al SW de la vila, a la dreta del Segre, entre l’antiga séquia de Seròs i el canal d’Aragó i Catalunya, hi ha les restes de l’antic monestir trinitari de la Mare de Déu dels Àngels de Vinganya, el primer monestir de l’orde en terres hispàniques, fundat per Joan de Mata el 1201 (els anys que precediren la conquesta de Lleida ja hi havia al lloc la torre d’Avinganya, potser relacionable amb el capitost almoràvit Ibn Ganīyā, vencedor d’Alfons el Bataller).
La presència avançada dels trinitaris en aquestes terres sembla motivada pel desig de cristianitzar aquest sector tan islamitzat. El bisbe de Lleida consagrà l’església el 1202 i des del 1236 fou monestir trinitari femení, on ingressaren personatges de la casa reial i la noblesa catalanes (com Constança i Sança d’Aragó, filles de Jaume I); les religioses romangueren fins el 1529 i des d’aleshores i fins a l’exclaustració del 1835 tornà a ser monestir masculí. L’església fou reedificada en època gòtica i ampliada al segle XVI dins l’estètica renaixentista, quan es féu el claustre. Malgrat pertànyer a la diputació de Lleida des del 1941, no s’ha evitat la rapinya de desaprensius que des del 1950 han fet desaparèixer el claustre i les columnes de la façana. Restà la nau gòtica, el campanar de torre quadrada, coronat per una balustrada, i alguns murs i restes de les traceries gòtiques. A començament de la dècada de 1990 s’iniciaren algunes obres de restauració de l’edifici.
Les restes arqueològiques
Les restes de la basílica paleocristiana del Bovalar són situades a la partida del Bovalar, uns 2 km a llevant de la vila de Seròs, ja a l’esquerra del Segre. El jaciment, conegut des del 1943, fou començat a excavar el 1968 i han estat publicats un estudis per Pita Mercé i Pere de Palol, que n'han destacat la importància del mobiliari litúrgic (entre altres peces, d’un encenser de bronze de tipus copte, del segle VII; un gerret eucarístic per al vi, també d’origen copte; i una gran creu). La basílica, l’origen de la qual es remunta a la fi del segle IV dC, estigué en ús fins a la invasió àrab i s’ha especulat si podria haver estat d’un monestir (les restes del qual serien les construccions que volten el temple). Al sector S hi ha una necròpoli, les tombes de la qual eren formades per lloses de pedra i alguns sarcòfags monolítics.
De la basílica, de tres naus, es destaca especialment el notable baptisteri, quadrat i cobert amb un cimbori sostingut per columnetes, que era situat dins una estança annexa. El baptisteri, amb baldaquí que recolza en columnes de bells capitells i arcs de ferradura, va ser restaurat i s’exposa al Museu Arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. En un tossal que domina el Segre s’ha recuperat el que en principi podria semblar una extensió de la mateixa basílica, però que per les característiques dels materials recollits hom pensa que es tracta d’un establiment romà possiblement anterior a la construcció de l’església; l’estat actual no permet veure-hi estructures, però encara s’hi poden recollir materials.
Entre el bon nombre d’altres restes arqueològiques esparses per tot el terme, cal destacar, quant a jaciments de l’edat del bronze, la necròpoli de Pedrós. És situada en la partida que li dóna nom, en uns plans a l’E de Montmeneu, al costat de les ruïnes de l’antiga ermita de Sant Miquel de Pedrós de Montmeneu (segle XVIII). Es tracta d’un camp de túmuls que presenta gran varietat d’enterraments d’incineració amb protecció tumular de planta quadrada i poligonal.
En una elevació molt propera, al SE del camp d’urnes i al costat de l’ermita, es troba ceràmica a mà, que segurament correspon al poblat de la necròpoli. En un tossal que és un estrep de la serra de Montllober, 1 km al S, es recull abundant ceràmica a mà, i al peu del vessant E, ja al pla, s’aprecia una paret de pedra sense treballar que pertany a alguna habitació del poblat. També corresponent a l’edat del bronze, l’anomenat lo Tossal del Fernando (una elevació molt marcada al NW del nucli urbà de Seròs), s’han recuperat restes de parets de pedra sense treballar i abundant ceràmica a mà.
El jaciment del Mas de la Cabra, corresponent al començament de l’edat del ferro, presenta restes de diversos habitatges (construïts amb pedres sense treballar de gran mida i de planta quadrangular) que s’adossen exteriorment a un gran mur de tanca que forma tot un recinte defensiu; al costat E s’aprecia un segon recinte de caire també defensiu.
A la partida de les Roques, a les anomenades Roques de Sant Formatge (segons Pita Mercé, Sant Formatge procediria del llatí Sanctus Frumentis), sobre un tossal situat al SW del nucli urbà de Seròs, hi ha les restes d’un poblat ibèric amb les cases de planta rectangular arrenglerades al llarg d’un carrer central pavimentat, amb cisterna central, i una acròpolis poc marcada al costat del vessant N; el conjunt de materials, que presenten tota una tipologia dins l’època ibèrica ilergeta, procedeix de l’excavació de la cisterna.
Als terrenys plans situats al peu d’aquest poblat hi ha un camp de túmuls i també proper a aquest indret, al costat de l’antic monestir de Vinganya, segons Pita Mercé, es trobava força ceràmica d’època romana i restes d’elements constructius (mosaics, carreus de pedra treballada, etc.) que correspondrien a una vil·la romana d’època medieval.
Entre altres vil·les romanes que esquitxen aquest terme cal esmentar la que s’ha trobat a la partida de Pedrós, al peu de la necròpoli tumular i prop de l’anomenat Mas del Llop. A la partida de Matacanyes, al N de la vila de Seròs, al lloc conegut amb el nom de lo Camí del Diable (que travessa la carretera local de Seròs a Fraga) apareixen les restes d’un enllosat que segons Pita Mercé devien ser les restes de la via romana d’Ilerda a Celsa. També pertany a l’època romana la torre dels Moros (a la partida d’Algorfa, a la dreta del Segre), estudiada per Serra Ràfols, de planta quadrada i de grans carreus tallats rústegament.
Pita Mercé insisteix en la troballa de ceràmica ibèrica al tossal que senyoreja sobre el nucli urbà actual de Seròs, anomenat el Castell. Però si bé no sahan trobat restes ibèriques, el que sí s’ha recuperat és abundant ceràmica medieval que testimonia l’existència d’un castell o establiment àrab. En qualsevol cas hom opina que la instal·lació d’hàbitat medieval podria haver destruït el poblament ibèric ja des d’antic.
Cal esmentar, encara, les restes de l’ermita de Sant Domingo de Valldemores, pròximes al Segre, al costat esquerre. En aquest mateix sector hi hagué el lloc d’Enviure, despoblat ja al segle XIX.
La història
La vila actual era ja una població important quan els almoràvits destruïren el regne àrab dels Banū Hūd. En el conveni establert entre el valí Avifelel de Lleida i Ramon Berenguer III l’any 1120, un dels pobles cedits pel valí fou Seròs. Seròs, com Aitona, se sotmeté després de la conquesta de Lleida (1149) a Ramon Berenguer IV i a Alfons I amb la condició que els sobirans i els repobladors respectessin les aljames, les lleis i la religió de les seves comunitats musulmanes. La vila pertangué a la corona fins el 1212, que (igual com Aitona, baronia en la qual restà inclosa) fou cedida a Constança d’Aragó, filla natural de Pere I en casar-se amb el senescal Guillem Ramon de Montcada, donació confirmada el 1233 per Jaume I.
La vila, doncs, restà vinculada a la baronia d’Aitona, de la branca dels Montcada que havien d’esdevenir comtes i marquesos d’Aitona i que el 1722 es fusionà amb els ducs de Medinaceli, però continuà essent una població de moros (la repoblació cristiana gairebé no es notà en aquesta zona), que romangueren més de 400 anys en aquestes terres. Del 1502 al 1530 hi hagué una campanya dirigida pel paborde de Sant Pere de la Seu de Lleida per batejar la comunitat morisca, cosa que s’aconseguí en una bona part per la via de la intimidació: els veïns de Seròs, el 1526, eren ja conversos o cristians novells però musulmans de cor, i continuaren les seves pràctiques fins a l’expulsió definitiva (1609), que al Principat no tingué tanta repercussió com al País Valencià, llevat d’aquest sector del Segrià i el del Baix Ebre. Encara que l’expulsió no fou total per la intervenció del bisbe de Tortosa i el lloctinent de Catalunya, secundats pels Montcada i el capítol de Lleida, que no volien veure abandonades les terres del sector. Això explica la persistència de descendents dels moriscos en aquests pobles (palesa en cognoms com Montcada, Abril, Ximelis, Alil, Maimó, Adamet, etc., d’origen sarraí o rebuts dels senyors en abraçar la fe cristiana).
Sembla que des del 1526 el poble s’havia quedat sense culte alcorànic i els cristians novells se serviren inicialment de l’antiga mesquita. El 1745, essent rector mossèn Antoni Vidós, s’inicià l’actual església parroquial. La població, al llarg del segle XVIII, es beneficià de la política agrària duta a terme pels corregidors il·lustrats de Lleida, encara que ni els ducs de Medinaceli, ni amb prou feines els seus procuradors, no habitessin mai el palau renaixentista que feren alçar els descendents de Joan Florimon de Montcada, hereus de la baronia després de la mort de l’usurpador Mateu de Montcada (1485), que desestimaren Aitona a favor de Seròs com a lloc de residència. La prosperitat es reflectí en l’augment demogràfic ja esmentat; entre els 1 385 h del 1787 (cens de Floridablanca) hi havia 1 rector, 2 beneficiats, un escrivà o notari, 2 estudiants, 147 pagesos propietaris, 109 jornalers, 86 menestrals, 68 criats i 1 funcionari.
En la guerra del Francès, Seròs alçà un sometent de 62 homes amb un capità, que contingué (1809) els francesos del sector Ebre-Segre. En la primera guerra Carlina es tornà a lluitar contra els caps Arbonès i Ramon Carnicer.
A partir del 1913 es dugué a terme la construcció del canal de Seròs, que donà lloc a la central hidroelèctrica de Seròs (instal·lada al terme d’Aitona). Llavors es bastí un pont sobre el Segre que substituí la vella barca que travessava el riu. La Mancomunitat establí a la vila una estació oliverera per a tot el Segrià i les Garrigues. En aquesta època la vila tenia molta vitalitat (7 molins fariners, dues fàbriques de gèneres de punt, una de teixits de fil i 12 premses d’oli, i s’explotaven les mines de la Canota, en funcionament des del 1862).
La guerra civil de 1936-39 fou especialment negativa per a Seròs: el pont de La Canadenca (que no havia estat volat) fou aprofitat per l’exèrcit franquista per a establir un cap de pont al començament d’abril del 1938, en l’etapa final de l’ofensiva d’Aragó; hi hagué atacs inútils per part de les forces republicanes els dies 22-27 d’abril, i el mes de novembre tornà a ser escenari d’una operació ofensiva per tal d’ajudar les forces republicanes que lluitaven als darrers moments de la batalla de l’Ebre (Seròs, Aitona i Soses foren ocupades); recuperat Seròs per l’exèrcit franquista (dia 19), d’ací partí la darrera ofensiva contra Catalunya.