Serra de Daró

Serra de Daró

© Fototeca.cat

Municipi del Baix Empordà, estès a la plana d’inundació del Ter i del riu Daró).

Situació i presentació

Limita al N amb la Tallada d’Empordà, a l’E amb Fontanilles, al S amb Ullastret, al SW amb Parlavà, a l’W amb Ultramort i al NW amb Verges. S’estén per la plana al·luvial a la dreta del Ter, que és el seu límit septentrional. El Daró travessa el sector meridional del terme, que també és regat pel seu afluent, la Riera Nova. El rec del Molí de Gualta agafa el seu cabal del Ter en aquest terme i diverses séquies de regadiu n’aprofiten l’aigua. A l’extrem SE, el municipi s’allarga fins a l’antiga riba septentrional de l’antic estany d’Ullastret. El nom del mas de la Bomba, en aquest sector, és una reminiscència de l’artefacte de vapor que s’emprà al segle XIX per a dessecar l’estany. Les terres del terme són planes i fèrtils, enterament dedicades als conreus, i només hi emergeixen alguns petits pujols de formes arrodonides.

El poble de Serra de Daró és el cap d’un municipi que també inclou el poble de Sant Iscle d’Empordà, el veïnat de Cunyà i l’antic lloc de Matella, amb població disseminada. Travessa el terme d’E a W la carretera local que ve de Torroella de Montgrí i enllaça amb la C-66 que va de Girona a la Bisbal a l’altura del terme municipal de la Pera. Des del cap de municipi surt una carretera local cap a Vulpellac, passant per Ullastret.

La població i l’economia

El poblament del municipi augmentà des del segle XVIII fins a mitjan segle XIX (352 h el 1857). A continuació es produí un descens que perdurà fins el 1910 (302 h), per motius comuns a tota la comarca: crisi agrària coincident amb la revolució industrial. Arribà després una certa estabilitat durant el període 1910-50, a la qual succeí una davallada amb petites fluctuacions, també dins la norma generalitzada a la zona agrícola del territori: 230 h el 1979, 162 h el 1990 i 177 h el 2005.

Serra de Daró és un municipi eminentment agrícola. Hi predomina el conreu de regadiu: hortalisses, farratge (alfals), blat de moro, blat i fruiters. A la vora del Ter hi ha algunes pollancredes. Pel que fa a la ramaderia, representa un recurs econòmic important; hi ha boví, porcí i oví. Al terme hi ha també alguna petita indústria, de tipus familiar, derivada de l’activitat agropecuària, i la Cooperativa Agrícola Ramadera Santa Maria (1965).

El poble de Serra de Daró

El poble de Serra de Daró, amb 148 h el 2006, és emplaçat a l’esquerra del Daró, damunt d’un turonet de 15 m. Les cases s’agrupen entorn de l’església parroquial, sense cap disposició urbanística clara, ocupant un espai força extens. L’església parroquial de Santa Maria és citada el 1123 en l’acta de consagració de Sant Iscle d’Empordà, com a límit oriental d’aquesta parròquia. Fou reconstruïda vers el 1881, any que figura a la façana. El bisbe de Girona la beneí el primer de juny de 1884. És un gran edifici, sense un estil gaire definit però amb detalls neoclàssics. El campanar, del segle XVII o XVIII, és l’únic que resta d’època anterior; la seva coberta apiramidada no sobrepassa l’alçada que té la teulada del temple.

Entre les cases del poble, algunes dels segles XVII i XVIII, destaca el Mas Serrallers, a migdia de l’església, amb una torre de planta quadrada amb sageteres i vestigis d’un matacà. Els cossos d’edificació afegits a llevant presenten elements més tardans, com les dues finestres del mur de tramuntana, d’arcs conopials decorats (segle XVI o XVII). El Mas Sunyer, prop del carrer de les Escoles, té també un finestral renaixentista d’arc conopial amb relleus. La festa major de la població s’escau durant la primera quinzena d’agost. A l’octubre se celebra la Festa del Cargol.

Altres indrets del terme

Sant Iscle d’Empordà i Cunyà

El poble de Sant Iscle d’Empordà (33 h el 2005), a ponent del cap de municipi, és al cim d’un pujol. Les masies (n’hi ha algunes de notables dels segles XVI-XVIII) s’escampen sense ordre entre l’església i les restes del castell. Els darrers temps algunes cases han estat convertides en segona residència. L’església de Sant Iscle i Santa Julita fou consagrada pel bisbe Berenguer de Girona el 1123. S’esmenta, juntament amb el castell (forcia et ecclesia intitulata de Sancto Acisclo), en un document del 1271. És una construcció romànica, del segle XII, d’una nau amb un absis semicircular, molt modificada posteriorment i amb una altra nau, del segle XVII, afegida al costat nord de l’antiga. A la façana occidental hi ha la porta primitiva, ara només visible des de l’interior de l’església. La nau romànica es comunica amb la del XVII mitjançant una sola arcada de molta llum, datada el 1632.

Resten alguns vestigis medievals del castell, com ara una torre cilíndrica al SW, el basament d’una altra torre circular al SE i, darrere l’absis de l’església, fent funció de tanca del cementiri, la part inferior d’un llenç amb un rest d’espitlleres. Sant Iscle d’Empordà celebra la festa major el diumenge més proper al 17 de novembre.

El veïnat de Cunyà (denominació popular de Canyà) és 700 m a ponent de Serra, al costat del Daró, però pertany eclesiàsticament a la parròquia de Sant Iscle. El formen una dotzena de masies disseminades. El castell de Canyà, documentat als segles XI i XII, s’ha d’identificar amb l’actual Mas Cunyà, masia senyorial restaurada. En destaquen un finestral gòtic, geminat, i un altre d’arc conopial. A llevant queda una part d’una possible torre.

El Mas Cebrià

El Mas Cebrià, 1 km al N de Sant Iscle, ocupa el lloc de l’antiga parròquia i monestir de Santa Coloma de Matella, que ja s’esmenta l’any 1123 com a límit septentrional de Sant Iscle. El 1163 l’església fou reconstruïda per Guerau de Pals, el qual en féu donació als monjos de Sant Miquel de Fluvià, que sempre hi tingueren domini. Els anys 1275 i 1317 és citada com a parroquial. L’any 1368, a conseqüència de la mortaldat produïda per la pesta del 1348, s’uní als petits cenobis de Sant Joan de l’Erm i Santa Margarida de Roses (i no al de Vilanera, com sovint s’ha afirmat). L’església continuà com a parròquia i amb aquesta condició s’esmenta a la fi del segle XIV, però ja no apareix en els nomenclàtors del principi del XVII. Es degué convertir en la modesta capella que hi ha adossada al mur de llevant del Mas Cebrià, d’època barroca i que s’utilitza com a magatzem. El mas és un gran casal amb teulada a quatre vents (segles XVII i XVIII), centre d’una explotació agrícola i ramadera.

Les restes arqueològiques

Al puig de Serra, o puig de la Roqueta —un tossal allargat de 32 m d’altitud, al SE del poble—, es van trobar el 1982 les restes d’una necròpoli ibèrica dependent del poblat d’Ullastret, situat a menys d’1 km, i es coneixien ja les restes d’un poblat ibèric anterior a la necròpoli. També es coneix una necròpoli medieval de sepultures de lloses. Prop d’aquest lloc passava una via romana que, des d’Empúries, travessava el Baix Empordà. En aquest camí, conegut popularment per camí d’Empúries, hi ha un pont d’un sol ull sobre una torrentera, el qual podria ser d’època romana o haver estat reconstruït en època altmedieval.

La història

En una butlla del papa Benet VIII de l’any 1017 eren confirmades a l’abadia de Sant Esteve de Banyoles unes propietats situades in Serra et infra ejus termines. Altres notícies del lloc són de l’any 1046, i de la seva església, del 1123. El 1315 consta que els canonges de Girona tenien drets sobre aquesta parròquia. El lloc era del comtat d’Empúries i formà part de la batllia reial d’Ullastret. Així, doncs, el castellum de Cannia, que correspon al Mas Cunyà, situat dins el terme municipal, fou un dels que, l’any 1078, Ponç I d’Empúries llegà als seus fills. També és esmentat en els convenis entre els comtes d’Empúries i de Rosselló dels anys 1085, 1121 i 1154. Durant la primera meitat del segle XII hi tenien drets la mitra de Girona i la casa vescomtal d’Empúries, origen dels primers senyors de Torroella de Montgrí.

D’altra banda, el castell de Sant Iscle d’Empordà és esmentat els anys 1271 i 1275. Entre el 1228 i el 1264 hi ha notícia del llinatge Sant Iscle, amb drets a la parròquia, en feu del bisbat. Lligat també al comtat d’Empúries, fou un dels castells que el comte Ponç V d’Empúries donà en arres l’any 1309 en concretar el matrimoni del seu hereu Malgaulí amb Elisabet de Sicília, filla del rei Frederic. L’any 1447 consta que la fortalesa pertanyia als Margarit, però el 1462 ja era a mans dels Senesterra. Al segle XVII el lloc formava part de la batllia de la Bisbal.

L’any 1891 la reina regent concedí el títol de comte de Serra i Sant Iscle al financer i polític reaccionari Robert Robert i Surís, que tenia propietats en aquest terme. El 1928 li fou canviat, a petició d’ell mateix, pel marquesat de Serralavega.