serra de l’Albera

La serra de l’Albera, massís muntanyós del Pirineu Oriental, des del coll dels Frares

© Arxiu Fototeca.cat

Massís muntanyós del Pirineu oriental que forma part de la serralada que separa el Vallespir i el Rosselló de l’Alt Empordà, entre el coll del Pertús i el puig Neulós (o bé fins al coll de l’Estaca, al camí d’Espolla a Sureda).

Arriba cap al N fins al pic de Sant Cristau, on hi ha l’antic castell d’Albera (pic anomenat mons Albera a l’edat mitjana), el qual ha donat nom a tot el massís, als dos pobles de Sant Joan i de Sant Martí d’Albera que formen el municipi de l’Albera i als de Vilanova d’Albera (actualment anomenat Montesquiu) i de la Roca d’Albera. Els geògrafs i historiadors catalans, ja des del s. XV, han aplicat aquest nom per a designar tota la serralada entre el coll de Lli (al camí de la Vajol a les Illes) i el mar (a l’altura de Cervera de la Marenda), anomenada també Pirineu d’Empordà, ampliació que, abusivament, d’altres geògrafs moderns, especialment francesos, han fet extensiva a tota la branca meridional del Pirineu des del pic de Costabona (a Prats de Molló) fins al cap de Creus amb el nom de les Alberes . L’Albera, entre el coll de Lli i Cervera de la Marenda, és una serralada graniticopissarrenca que forma part del sector pirinenc d’origen metamòrfic, que la tectònica ha reprès diverses vegades amb l’alçament de conjunt del Pirineu (al puig Neulós aconsegueix els 1 257 m d’altitud), però a mesura que s’acosta a la mar va perdent ràpidament alçada, i acaba amb una façana marítima molt articulada, on, entre alts penya-segats, s’obren alguns ports i cales que han permès l’establiment d’agrupacions marineres. L’erosió ha atacat amb violència aquest relleu i ha originat uns aiguavessos abruptes en contrast amb les superfícies aplanades dels cims. La vegetació de la part baixa és mediterrània amb boscs de pi, d’alzina i, sobretot, a la zona de contacte amb la plana, d’alzina surera, que ha donat lloc a la industrialització dels pobles veïns; als llocs més alts i menys pròxims al litoral hi ha rouredes i fagedes, i també claps de castanyeda. Però la degradació de la vegetació, produïda per l’explotació abusiva o pels incendis, ha transformat sovint les zones forestals en prats i pastures. De la fauna destaca la tortuga mediterrània, única població reproductora a la península Ibèrica. Hi ha dues zones protegides: una reserva natural de 336 ha creada el 1973 al terme d’Argelers, a la part superior del riu Maçana, i el Paratge Natural d’Interès Natural del Massís de l’Albera, creat el 1986 al vessant empordanès (4 108 ha), als termes de la Jonquera i Rabós. Tant la ramaderia, en règim transhumant, com l’agricultura (cereals, oliveres i, especialment, vinyes, encara prop dels 1 000 m) havien estat activitats econòmiques importants, actualment en retrocés. Ni l’amplada ni l’altitud no fan d’aquesta serralada un obstacle a les comunicacions entre el Rosselló i el Vallespir i la resta de Catalunya; el coll del Pertús (290 m alt.), damunt la carretera de Barcelona a Perpinyà, per on passava ja una via romana, i també els de Banyuls (357 m), de Panissars (460 m), de Portell (705 m) i de Lli (748 m), han permès sempre un enllaç còmode entre ambdós vessants, que la carretera i el ferrocarril entre Cervera i Portbou han facilitat encara més. En aquesta serralada els romans establiren els límits entre la Gàl·lia Narbonesa i la Hispània Citerior, límits que, afeblits ja amb la dominació visigòtica sobre totes dues províncies i desapareguts amb la conquesta musulmana, reaparegueren el 1097 en la delimitació de les províncies eclesiàstiques de Narbona i Tarragona, que havia de durar fins al s. XVI. A partir del s. XV els erudits es plantejaren si el Pirineu dels texts antics corresponia a les Corberes (amb les quals l’identificava el cardenal Margarit) o amb l’Albera (com era en realitat, i així ho cregueren Jeroni Pau i Pere Miquel Carbonell); però aquesta discussió històrica degenerà, des de la fi del s. XVI al començament del s. XVIII, en apassionada polèmica política per defensar la frontera francocatalana a l’Albera (Abraham Oertel, Pèire de Marca, Giacinto Serroni, Gaspar Sala i Berard) o a les Corberes (Francesc Comte, Andreu Bosch, Joan Gaspar Roig i Gelpí, Narcís Feliu de la Penya). El 1659, tanmateix, amb el tractat dels Pirineus, Lluís XIV i Felip IV decidiren que la frontera entre llurs monarquies havia d’ésser l’Albera.