serralada

cordillera (es), mountain range (en)
f
Geomorfologia

Vast conjunt de muntanyes que forma generalment un sistema més llarg que ample.

Una serralada pot tenir grans dimensions (l’Himàlaia o els Andes tenen milers de quilòmetres de llargada). El conjunt del muntanyam presenta unes característiques bastant similars i dóna al sistema una certa unitat. Cal distingir una part principal, l’eix de la serralada, i una altra de secundària, formada per ramals sorgits del tronc principal. Des del punt de vista tectònic (segons Aubouin i d’altres), hom en distingeix dos grups fonamentals: les serralades intracontinentals o intracratòniques i les serralades pericontinentals o pericratòniques. Les primeres són formades damunt un crató o part molt dura de l’escorça terrestre. El vulcanisme i el metamorfisme hi tenen poca importància, el flysch és gairebé inexistent. Poden ésser serralades de cobertura o serralades de grans plecs de fons. El segon grup es forma a la vora o a la perifèria d’un crató. Es divideixen en liminars, amb vulcanisme antic i escàs metamorfisme, i geosinclinals, caracteritzades per forts plegaments, mantells de corriment, flysch abundant i processos volcànics i metamòrfics. El plegament que ha format una serralada pot ésser molt actiu o relativament recent. Les serralades de plegament antic han sofert els efectes de diversos cicles d’erosió. En els temps actuals constitueixen una espècie de peneplà, amb un relleu desgastat, arrodonit. Els contracops orogènics posteriors poden, però, enlairar aquesta massa i fracturar-la. Les serralades de plegament relativament recent, al contrari, tenen formes vives, agudes i poc desgastades. Els materials constituents s’anaren dipositant, en un primer cicle, al fons d’un geosinclinal i sofriren posteriorment fortes pressions laterals que els plegaren (materials plàstics) o fracturaren (materials resistents). El procés anà acompanyat sovint per una forta activitat volcànica i per la formació de grans mantells de corriment. Ensems, però, les forces tectòniques faciliten l’arribada dels materials magmàtics i metamòrfics profunds. Durant l’era secundària i especialment durant el Terciari es formaren la major part de les serralades al llarg de dos grans geosinclinals: el “mediterrani”, o Tetis, i el “pacífic”. D’aquest darrer sorgiren (Secundari) les Rocalloses i els Andes, enorme conjunt muntanyós que s’estén al llarg del Pacífic en el continent americà, en una barrera important de milers de quilòmetres, amb una direcció inicial NW-SE i després N-S. El geosinclinal “mediterrani”, d’altra banda, donà lloc a una sèrie de serralades que s’estenen des de l’W africà fins a l’Àsia de l’E i més enllà: Atles, Serralades Bètiques, Pirineus, Alps, Carpats, Balcans, Caucas, Himàlaia, muntanyes de Malacca i arcs insulars a l’E del continent asiàtic.