S'estén de NW a SE, entre la depressió de l’Ebre i la Meseta, des del Corredor de la Bureba fins a la Mediterrània. Dividida en moltes unitats, les principals son, a l’extrem NW, la serra de la Demanda (2 037 m), els picos de Urbión (2 264 m), la serra Cebollera (2 147 m), el Moncayo (2 313 m) i la plana de Sòria (entre 1 100 i 1 200 m); a la regió central, la conca de Calataiud, la conca de Terol, la serra d’Albarrasí (Caimodorro, 1 921 m), la serra de Gúdar (Peñarroya, 2 019 m) i Penyagolosa (1 813 m), per on enllaça amb la Serralada Prelitoral Catalana; al S, la serra de Javalambre (2 020 m), que arriba fins a la costa amb la serra d’Espadà (1 041 m), i les serres valencianes que moren a la Vall de Cofrents. Els materials són principalment mesozoics i terciaris, bé que en alguns llocs aflora el Paleozoic. Unitat essencialment alpina, hi predominen les formes estructurals (de tipus pirinenc, amb cavalcaments i corriments d’alguns quilòmetres de profunditat, on hi havia major potència de sediments, i d’estil saxonià, on n'hi havia menys, per la rigidesa del sòcol paleozoic). Els fenòmens càrstics hi són abundants (són coneguts els de la vall del riu Piedra i la Ciudad Encantada, a Conca). La vegetació és formada per alzina a les parts més baixes, amb alguna població de roure de fulla petita; el pi roig domina a les parts més altes; hi ha una petita colònia de pi negre a la serra de Gúdar. En conjunt, és una zona no gaire poblada on hi ha explotació ramadera i forestal a les parts més altes, fruiters, oliveres i vinya a la conca de Calataiud i explotació de minerals de ferro i lignit a les serres de Terol.