Pertanyé a Guillem de Montgrí, que el deixà, per testament, a l’arquebisbat de Tarragona. Ha donat nom a les parròquies de Sant Francesc de ses Salines i de Sant Jordi de ses Salines. Prop de Sant Francesc i la platja des Codolar s’estenen les Salines d’Eivissa, i vora seu, a la costa meridional (terme de Sant Josep de sa Talaia), la llarga platja de ses Salines, de gran atracció turística. Tradicionalment d’una gran importància econòmica, les salines d’Eivissa foren explotades des del segle V aC, probablement pels cartaginesos. Durant segles foren monopoli de la Corona, que les considerava un recurs estratègic. La desamortització del 1871 permeté les explotacions privades (des del 1878), que el 1886 s’uniren a l’empresa Salinera Española, la qual incorporà també les salines de Formentera. Al començament del segle XX arribaren a ocupar fins a 1.000 treballadors. Contràriament a les de Formentera, tancades el 1985, l'explotació de les d’Eivissa ha continuat, bé que la declaració com a espai natural protegit al final de segle XX comportà una certa reducció de l'activitat. El 1995 les Salines d’Eivissa, junt amb les de Formentera, foren declarades Reserva de la Biosfera, i l’any 2001 fou creat el parc natural de Ses Salines d’Eivissa i de Formentera, situat entre el sud de l'illa d'Eivissa i el nord de l'illa de Formentera, als termes municipals de Sant Josep de sa Talaia i de Formentera. Amb una superfície total de 15.396,90 hectàrees (13.610,58 hectàrees marines i 1.786,32 hectàrees terrestres), el seu principal valor són les nombroses poblacions d'ocells aquàtics i marins nidificants, hivernants i migrants, a més de les espècies de flora i fauna endèmiques de les Illes Balears.