En l’antiguitat, les ciutats ben emmurallades eren pràcticament inexpugnables, i només podien ésser preses per la fam, la traïció o la sorpresa, com el cas de Troia. Més tard, els assetjants disposaren de màquines d’atac i amb la intervenció combinada de forces navals, tal com succeí en el setge de Sevilla (1248) i de Màlaga (1487). Les defenses de les ciutats s’adaptaren a les noves condicions, amb la construcció de baluards ( baluard). A l’inici del s XVIII, Vauban sistematitzà els principis del setge regular i sistemàtic, amb blocatge, selecció del punt d’atac, construcció de mines i trinxeres, etc. Els assetjats es defensaven efectuant sortides i contramines. Un setge sistemàtic féu caure Barcelona (1714); aquest mètode fou utilitzat a les guerres napoleòniques (Girona, 1809), a la guerra de Crimea (Sebastopol, 1855), a la Francoprussiana (París, 1871) i a la russojaponesa (Port Arthur, 1904), entre d’altres. Amb l’aparició de l’aviació, que efectua missions de reconeixement i bombardeig, assoliren gran importància les tècniques de camuflament i la capacitat de defensa antiaèria. En la guerra moderna, el setge ha perdut la raó d’ésser a causa de la potència i la precisió de l’armament.
m
Història
Militar