El govern de Felip IV atribuí aquesta derrota a desídia i mala voluntat dels catalans i els exigí tota mena de sacrificis per a reconquerir la plaça, fet que enverinà les relacions, ja prou tenses, entre la cort madrilenya i les institucions del Principat. El rei eximí els funcionaris castellans de respectar les constitucions catalanes que havien jurat, si això afavoria el proveïment de l’exèrcit. Els mals tractes soferts pels catalans provocaren abundoses desercions d’oficials i soldats (tant catalans com castellans), i la prostració econòmica del país, agreujada per les requises de queviures, bestiar, etc, mogué les autoritats catalanes a refusar d’enviar noves forces al front. Amb tot, el setge prengué un caire favorable per manca de reforços de França, i en algunes poblacions, com Barcelona, el poble, atret per promeses de privilegis personals (privilegi de noblesa per als militars, de ciutadà honrat per als ciutadans) fetes per Felip IV, s’alçà contra les autoritats i exigí d’anar al front (desembre del 1640). El 6 de gener de 1640, el comandant francès M.d’Espenan lliurava la plaça als catalans. L’èxit assolit no pogué impedir la definitiva ruptura entre el Principat i Felip IV, que desembocaria, pocs mesos després, en la guerra dels Segadors.