Hom en coneix històricament ben poca cosa. És probable que sigui Sever el personatge anònim que Sisebut imposà com a bisbe de Barcelona, segons que diu la carta del rei a l’arquebisbe Sisebut de Tarragona, que en volia un altre. Sever no pogué assistir, per vell o per malalt, al quart concili de Toledo (633), al qual envià un representant seu, el prevere Joan. Devia morir abans del 636, en què apareix el successor, Oia. La llegenda, del segle XIII, n'ha fet, sense cap fonament, un màrtir que hauria sofert o bé el 290 sota Dioclecià, o bé sota Euric, el 478. La falsa passió del Sever de Barcelona deriva de la vida del bisbe Sever de Ravenna (segle IV), llegenda embellida amb detalls miraculosos i en la qual intervenen Medir i altres companys. Sever hauria mort amb el crani foradat per un clau de ferro. Aquesta llegenda situa els fets al Castrum Octavianum, i fou a Sant Cugat del Vallès on es descobriren les seves suposades relíquies vers el 1226, traslladades després a Barcelona el 1405 per desig de Benet XIII i de Martí l’Humà. El crític Gregori Maians i els crèduls pares Flórez i Aimeric intervingueren al segle XVIII en una cèlebre polèmica sobre l’autenticitat del martiri i la data del bisbe Sever. El bisbe Joan Ermengol (1398-1408) en compongué la missa pròpia, els trets llegendaris de la qual el seu successor Francesc Climent Sapera, amb esperit crític, bandejà. La seva festa se celebra el 6 de novembre.