Quarta muller del rei Pere III de Catalunya-Aragó, filla de Berenguer de Fortià i de Francesca de Vilamarí, de la petita noblesa empordanesa. El 1371 es casà amb Artal de Foces, un noble aragonès, i amb ell s’incorporà a la cort de la reina Elionor de Sicília, tercera muller del Cerimoniós. Morta aquesta el 1375 i mort també Artal de Foces, Sibil·la esdevingué, a la darreria d’aquest any, l’amistançada del rei, de qui tingué una filla, Isabel, el 1376. Aquest lligam, que evitava un nou matrimoni de llur pare, no desplagué als infants Joan i Martí, però llur actitud canvià quan Sibil·la aconseguí que el rei es casés amb ella el 1377, en el moment que esperava el segon fill, Pere, que morí de petit. Al menyspreu per a l’examistançada, illetrada i de família gens il·lustre, s’afegiren el descontentament pels favors prodigats als seus parents i a la petita noblesa que la voltava i el recel per la influència que Sibil·la tenia prop del rei, a la qual atribuïren, especialment l’infant Joan, l’enverinament de les dissensions amb el pare, dissensions que s’anaren agreujant des del matrimoni de Joan, a despit del rei, el 1380, amb Violant de Bar, fins al punt de formar-se a la cort dos partits, un d’aristocratitzant presidit per Violant i per Joan i un altre de més popular al voltant de Sibil·la.
Cap dels infants no assistí a la coronació de Sibil·la a Saragossa el 1381, provocant la indignació del monarca, malgrat que Sibil·la, temorosa pel seu futur i el de la seva filla quan regnés el fillastre, intentà la reconciliació entre pare i fills. Preocupat també per aquest mateix futur, el rei féu confirmar per l’infant Joan les donacions que havia fet a la reina (les viles de Cocentaina, Alzira, Elda, Asp i Novelda, a més de rendes diverses), a la seva filla Isabel i fins i tot al germà de la reina Bernat de Fortià i les féu ratificar després per la cort general de Montsó del 1384.
La guerra del rei contra el comte Joan d’Empúries, que començà el 1384, en la qual l’infant Joan tingué una actitud poc clara, portà a la ruptura entre el rei i el seu primogènit. Tement la venjança del fillastre, la reina abandonà el rei Pere quan el veié malalt de mort a Barcelona els darrers dies del 1386, i amb els seus familiars i partidaris fugí primer a Sitges i després al castell de Sant Martí Sarroca, que pertanyia al seu germà. Però, assetjada tot seguit per l’infant Martí, es reté i fou reclosa primer a Barcelona i després al castell de Montcada, acusada de lesa majestat per abandonament del rei i de furt del palau. Dos dels seus acompanyants, Berenguer d’Abella i Bartomeu Llunes, foren executats el 1387, mentre que ella i el seu germà Bernat foren perdonats gràcies a la intercessió del cardenal d’Aragó Pero de Luna en nom del papa d’Avinyó Climent VII, de qui Sibil·la sempre havia estat partidària des que s’havia obert el Cisma. Hagueren de renunciar, però, ambdós a les donacions que els havia fet el rei Pere (les de Sibil·la passaren totes a la reina Violant) en canvi de pensions anuals, una de 25 000 sous per a Sibil·la i una altra de 12 000 per a Bernat de Fortià.
Alliberada pel novembre del 1387, Sibil·la visqué la resta de la seva vida a Barcelona. Fou soterrada al convent de framenors, on la seva tomba fou destruïda el 1835. Actualment les seves restes es conserven al claustre de la catedral de Barcelona, mentre que l’estàtua jacent que la representava es guarda al Museu d’Art de Catalunya.