sicilià

m

Lingüística i sociolingüística

Dialecte italià pertanyent al grup centromeridional, les característiques del qual són, en part, determinades per les relacions amb Roma (s. III-II) i amb Nàpols (període bizantí), per la conquesta normanda (s. XI), l’establiment de colònies gal·loitàliques i la presència catalanoaragonesa.

La e i la o tòniques esdevenen u (tila, ‘tela’; sule, ‘sol’), actua la metafonia (muortu, ‘mort’) i hi ha restes de au (tauru, ‘toro’). La ll llatina ha esdevingut cacuminal (bella ±'beḍḍa’), potser pel substrat preindoeuropeu, i els grups nd i mb s’assimilen en nn i mm (quannu, ‘quan’; jamma, ‘cama’). El lèxic, de caire més modern que els altres dialectes peninsulars, producte d’una reromanització després dels àrabs, conté hispanismes (criata, ‘criada’), gal·licismes (custurieri, ‘sastre’), així com concomitàncies amb el calabrès.