Documentada ja al III millenni aC, caigué en poder dels egipcis en el regnat de Tuthmosis III. Fins a la darreria de la dinastia XVIII (1567-1320 aC) fou la ciutat fenícia més important, a causa de la seva expansió comercial per Síria i per la conca mediterrània. La talassocràcia cretenca posà terme al seu predomini vers la fi del s XIV aC. Víctima més tard dels pobles de la mar, caigué en poder dels filisteus (~1191 aC), i perdé aleshores la seva hegemonia en benefici de Tir. Durant el predomini dels assiris, els fou fidel en general, llevat d’una rebel·lió, sense èxit (~678 aC). Durant el període neobabilònic, no participà en la revolta dels prínceps sirians contra Nabucodonosor II, però fou presa pel faraó Apries vers el 580 aC. Sotmesa pels aquemènides, es revoltà endebades (344 aC) contra Artaxerxes III. A partir de la seva conquesta per Alexandre el Gran canvià diverses vegades de mans entre els selèucides i els làgides. En època romana (66 aC-385 dC), s’organitzà en república, dirigida per arconts, i en el període bizantí (395-667) fou seu d’un bisbat. Fou conquerida pels àrabs el 667. Presa (1111) per Balduí I, es convertí en la capital de la senyoria de Sagette. Presa el 1187 per Saladí, passà de nou el 1197 a poder dels croats, que la perderen un altre cop el 1249 i la recuperaren posteriorment. La caiguda d’Acre (1291) significà també la de Sidó, que entrà a formar part el 1517 de l’imperi Otomà. Amb l’enfonsament d’aquest (1918) s’incorporà al Líban. Les principals restes d’època fenícia, molt escasses, són dues necròpolis: la de Mugharat Ablun, on foren trobats els sarcòfags d’Ešmunazar II i de Tabuit, i una altra a l’est d’aquesta. D’època croada són el Qal’at el-Bahr, construït en 1277-78, i el castell de Sant Lluís, originalment del s XII.