La transmissió indirecta, per objectes contaminats, és excepcional. És anomenada també lues. La malaltia sifilítica evoluciona en tres períodes. El període primari comprèn el xancre d’inoculació acompanyat d’adenopaties regionals. El xancre és una ulceració única de la pell o de la mucosa (gland, prepuci, boca, vulva, etc.) i guareix espontàniament. Després de sis o set setmanes s’inicia el període secundari, caracteritzat per una erupció cutània (o mucosa) generalitzada, en forma de sifílides maculoses i papuloses (i menys freqüentment pustuloses i ulceroses). En aquesta fase es produeix una disseminació d’espiroquetes, les quals poden afectar el fetge (hepatitis ictèrica sifilítica), l’ull (iritis o neuroretinitis), el ronyó (nefrosi) i el sistema nerviós central (meningitis sifilítica, paràlisi, etc.). Aquest període és acompanyat de manifestacions generals de malaltia infecciosa i limfadenopaties generalitzades. El període terciari es caracteritza per lesions viscerals escleroticogomoses, especialment localitzades al fetge, a l’esquelet, a l’aorta i al sistema nerviós, les quals donen lloc a l’anomenada lues nerviosa, representada per la tabes i la paràlisi general. La diagnosi de la sífilis és basada en l’antecedent de contagi veneri, en la clínica suggestiva (xancre, adenopaties, sifílides, etc.) i en les reaccions serològiques (de Wasserman, VDRL, prova de Nelson, etc.).
És una malaltia guarible amb tractament antibiòtic (penicil·lina). La sífilis congènita és la transmesa de la mare al fetus durant la gestació. Pot ésser precoç (o del lactant) i tardana. La sífilis precoç o del lactant es caracteritza per coriza sifilítica, pèmfig palmoplantar, hepatoesplenomegàlia, osteocondritis, trastorns unguials i pneumònia alba. La sífilis tardana es manifesta per trastorns ossis, defectes dentaris, defectes sensorials i trastorns cutanis.
L’origen de la sífilis és controvertit: les primeres referències daten del 1495, cosa que feu estendre la creença que es tractava d’una infecció importada pels descobridors d’Amèrica. No hi ha, però, proves concloents en favor d’aquesta hipòtesi, i alguns autors es decanten per una sèrie de malalties endèmiques similars vinculades a les relacions sexuals que s’haurien estès per tot Europa amb les guerres dels segles XVI i XVII. El 1905 F. Schaudinn i E. Hoffman identificaren Treponema pallidum com l’agent patogen de la sífilis. El primer tractament efectiu fou el Salvarsan 606, desenvolupat per P. Ehrlich i S. Hata el 1909, però des dels anys quaranta aquest compost ha estat substituït pels antibiòtics.
Segons l’OMS, el nombre total de nous infectats adults a tot el món era d’uns 11.760.000 el 1999, xifra que representava un descens del 3,7% amb relació a la del 1995. L’Àfrica subsahariana, amb 3.828.000 nous casos, representava el 32,5% del total mundial. Juntament amb l’Europa oriental, l’Àsia central i Llatinoamèrica, constitueix la zona on la infecció augmenta, molt vinculada, a més, a l’extensió de la sida. A Europa Occidental, després d’un fort increment posterior a la Segona Guerra Mundial, la sífilis ha enregistrat un descens en general continuat (uns 136.000 nous infectats el 1999).