Siger de Brabant

(Brabant, 1240 — Orvieto, 1284)

Escolàstic.

Professor de filosofia a la facultat d’arts de París, en oposició a Tomàs d’Aquino defensà —bé que no pas com a “veritats”, sinó com a dotades de “necessitat racional"— tesis aristotelicoaverroistes i neoplatòniques que escandalitzaren els seus contemporanis, com ara les de l’eternitat del món, de la causació immediata per Déu només d’una “primera intel·ligència” (i, per tant, del desconeixement diví dels éssers i fets singulars), de l’existència d’un únic intel·lecte agent per a tots els homes (la immortalitat individual dels quals restava així problematitzada), etc. Condemnades (1270 i 1277) pel bisbe de París, Siger no se'n retractà i hagué de retirar-se a Orvieto, on l’assassinà el seu amanuense. Com el nominalisme, bé que per motius diferents, contribuí decisivament al divorci modern entre la raó i la fe.