Fets en motlle i decorats exteriorment amb figures en relleu, amb una textura externa molt fina al tacte i d’aspecte brillant, aconseguida amb una mena de vernís, dins les modalitats del marrò vermell i que duen impresa la marca (sigillum) del ceramista. La decoració externa, feta també en motlle o aplicada amb tampó, és d’origen oriental (apareix ja a Mègara). Fou la primera ceràmica signada amb el nom del ceramista o del taller i amb altres motius, com ara xifres, figures, etc. La signatura, en capital quadrada i algun cop en cursiva, és inscrita al fons del vas, sovint repetida quatre vegades, dins un marc de forma variada, rectangular, ansada, circular, trilobular, oblonga, del perfil d’un peu, etc. Els primers centres de producció són al nord d’Itàlia, sobretot a Arezzo (~30-25 aC), anomenada per això sigillata aretina. Per la importància dels centres de la Gàl·lia meridional i per les seves característiques hom parla de sigillata sud-gàl·lica, dins la qual mereix una menció especial la marmorata (La Graufesenque) a causa de les aigües del vernís.
A la península Ibèrica, ultra la sigillata pròpiament dita, amb característiques poc o molt diferenciades, té un relleu especial l’anomenada sigillata clara, tècnicament molt diferent però cronològicament coetània (~90-300), originària de tallers nord-africans, i que arribà a desplaçar la primera. Es caracteritzen per l’ús de pastes poc fines, per llur decoració distribuïda en plafons, per l’ús freqüent de cercles, rosetes, figures de conills, etc. Hom la classifica en quatre períodes: clara a (80-90), clara b o lucente (150), clara c (230) i clara d (300). La romanització primerenca dels Països Catalans i les facilitats de les comunicacions marítimes amb Itàlia expliquen que la terra sigillata aretina arribés intensament des de molt aviat, tant als nuclis urbans com a les viles rurals. Durant els segles I i II dC també foren intenses les importacions de productes de la Gàl·lia meridional. Durant l’Alt Imperi nasqueren les fàbriques locals, de les quals hom coneix fins ara la d’Abella, al Solsonès (forn excavat per Serra i Vilaró), que fa pensar que les produccions del país tingueren un caràcter més aviat de petits centres i no de grans fàbriques. Des de la fi del segle I dC fou molt abundant la sigillata clara, sobretot la clara a, que es mantingué fins a la crisi del segle III, mentre que la clara b és esporàdica; la clara c, com és normal, només representa una curta etapa dins el segle III, i la clara d cobreix tot el Baix Imperi.