Poc habitual, pel que sembla, en l’antiguitat —bé que Fídies, per exemple, signà el seu Zeus d’Olímpia—, el costum de signar anà arrelant a l’edat mitjana: Magius signà el Beatus de San Miguel de Escalada (926; Nova York, Pierpont Morgan Library), Gislebert, el timpà de la catedral d’Autin (primera meitat del s XII), Elisava, el brodat dit Estendard de Sant Ot (s XII; Museu Tèxtil, Barcelona). Arnau Cadell signà pensant en “la posteritat” el claustre de Sant Cugat del Vallès (1190), un Iohs ( = Johannes) Pintor signava l’antipendi de Gia (s XIII; Museu d’Art de Catalunya), Teresa Díaz, els frescs de Santa Clara de Toro (~1310-20), etc. D’altra banda, els mestres d’obres solien gravar un signe propi de cadascun a la pedra. Tanmateix, no és fins al s XV que s’estén l’existència de signatura a les obres d’art (Van Eyck, Bermejo, Giovanni Bellini, Carpaccio, etc.), en múltiples formes, que van del nom complet i la data al simple anagrama, de la inserció del nom en un racó de quadre a la seva inscripció damunt un requadre a manera de paper pintat en trompe-l’oeil. Hom ha atribuït versemblantment la signatura en les obres d’art a la presa de consciència del valor singular de la pròpia obra, que és donada pel canvi de mentalitat inherent al període històric designat amb el nom de Renaixement. Hom pot dir que la generalització de la signatura esdevingué absoluta al s XIX arran del Romanticisme i que des d’aleshores rar és l’artista que no signa, fins al punt que la manca de signatura fa dubtar de l’autenticitat de la paternitat de les obres.
f
Art