D’importància decisiva en tota la tradició filosòfica, l’estudi del signe ha estat fet des de perspectives i sota aspectes tan diversos com els gramaticals (Aristòtil), metafísics (escolàstica, nominalisme), sociològics (Wundt), psicològics (Locke), lògics (Leibniz, Russell) o terminològics (Husserl). De les diferents distincions establertes entre tipus de signes cal esmentar, d’altra banda, la feta per Sext Empíric entre signe suggestiu (clarament associat amb la cosa significada: el fum com a signe del foc) i signe indicatiu (no clarament associat, bé que relacionat naturalment: el moviment corporal com a signe de l’ànima o principi vital), així com la clàssica contraposició entre signe natural, o signe pròpiament dit, i signe convencional, comunament anomenat símbol, la qual tanmateix planteja el problema del caràcter específic que el llenguatge té com a signe. Entre les múltiples interpretacions que han estat donades sobre el valor dels signes cal esmentar, així mateix, la tradicional-realista (que en fa quelcom establert per significar alguna cosa), la nominalista (que en fa quelcom que, en ésser aprehès, fa pensar en una altra cosa coneguda anteriorment), molt afí a l’empirista, i la convencionalista (que en fa signe en virtut del consens convencional). Pel que fa al caràcter relatiu i relacional del signe mateix, hom sol acceptar (des dels estudis de C.W. Morris i E. Cassirer, entre altres) que, relacionats amb ells mateixos o amb altres signes, els signes són objecte, respectivament, de la gramàtica i de la sintaxi; que, relacionats amb l’objecte significat, són objecte de la lògica i la semàntica i alhora se subdivideixen en signes icònics (aquells el caràcter significatiu dels quals romandria encara que llur objecte no existís), índexs (signes que deixarien d’ésser-ho si llur objecte fos suprimit, però no si desapareixia el subjecte interpretador) i símbols (signes que deixarien d’ésser-ho si no hi hagués interpretador); i que, relacionats amb el subjecte interpretador, són objecte de la retòrica i la pragmàtica, els signes essent en general l’objecte de la semiòtica. A part la ja dita interrelació del signe amb el símbol i la diferenciació (establerta per Husserl) entre signe i significació, convé finalment subratllar les funcions simbòlica (i, entre altres, enunciativa) i emotiva dels signes, l’estudi de cadascuna de les quals és decisiu en el camp de la comunicació.
m
Filosofia